lutxana.cat
El parany de les dades: per què la viralitat no és comunitat ni es transforma en resultats
El parany de les dades: per què la viralitat no és comunitat ni es transforma en resultats

*no cal ser quijote!

No cal tenir por a les novetats tecnològiques com la IA només aprendre a fer-la servir correctament i amb ètica! No caure en la trampa de les dades com han fet molts darrerament i sempre contrastar la informació amb la gent real! Potser les estadístiques diuen una cosa i la realitat és una altra.

Algú amb molts seguidors i audiència pot ser alhora poc influent!

#profeIA #estadistica #algoritms #videoviral

Hi ha moltes visites web que mai sabrem a qui corresponen, no sabem si aquestes dades son reals mai, cap eina de control ho pot contabilitzar realment una a una com caldría, sempre és una dada exponencial.

Un altre exemple son les dades d’us d’una app o mòbil, si em diu el sistema del meu Iphone que baixi el volum de la ràdio però no te en compte que l’escolto mentre passejo a la meva gossa pel carrer i com hi ha tant de soroll ambiental he de pujar el so per sentir la gent que parla fluix o que entra a les tertulies via mòbil o estàn grabades, que de vegades perden intensitat.

Molta gent sent podcast o sèries de Netflix o altres plataformes per dormir, jo ho faig de tant en tant, però en cap cas per veure què diuen sino per conciliar la son, tinc un tinitus des de la pandèmia a la oida esquerra sense remei i aquesta és la solució que m’ha recomanat la doctora especialista en aquest temes.

Més enllà de l’algorisme: de la Il·lusió dels m’agrada a la creació de comunitat real i resultats reals.

Aquesta setmana un «expert» deia que els podcast estan en auge i ho afirmava per les dades que tenia sobre audiències, però la realitat és una altra, com sabem que aquestes dades són certes i no són bots que les generen? La gent que conec en persona i via digital veig que escolta molt menys podcast que fa 3 anys quan hi va haver el veritable boom, potser no per menor interès sinó més aviat, al meu entendre, per falta de temps real, ara a les feines tenim més quantitat de feina i cada vegada menys temps lliure real per poder dedicar-lo a escoltar podcast, potser també el fet que l’actualitat sigui tan «trepid» escoltem més el directe del que passa en temps real per si ens pogués afectar directament: clima, canvi climàtic, avaries transport públic, manifestacions, polítics, eleccions, etc.

Si només ens basem en dades que tenen biaixos masclistes i classistes majoritàriament no podríem considerar casos reals que mai no s’han investigat, com succeeix en centenars de temes mèdics, com la menopausa, andropausa o malalties del cor, en què en no haver estudis fets en dones biològiques no serveixen les estadístiques prèvies per prevenir ni analitzar.

 

El tema és que aquestes setmanes hem vist com les dades juguen males passades en tots els àmbits i és millor no refiar-se al 100%:

Les dades predeien que guanyaria Trump i va ser derrotat a les darreres eleccions d’aquest mes d’octubre 2026.

Els candidats gairebé anònims que han aconseguit el tradicional efecte David contra Goliath.

Les dades deien que el Barça guanyaria el PSG i el Reial Madrid i va perdre els dos partits.
L’entrenador del PSG va guanyar la partida dient abans del partit que no era el partit més rellevant que la veritable Champions comença a la primavera 2027, va fer que els jugadors del Barça es confiessin i juguessin menys a «topall», com fa o feia també el tennista serví Djokovic, que abans de jugar el partit els saludaria tota la premsa i l’equip que organitza el partit.

L’experiència de client o el cercle es fa més llarg i té més passes, diuen que 12.

Les dades deien que els trens funcionaven bé i van tornar a fallar.
Les dades diuen que La bola negra pot guanyar els Oscars i potser en realitat no ho guanyi… sobretot després que alguns crítics hagin parlat no tan bé de la gran obra mestra…
Les dades deien fa un any que el disc de Rosalía seria el més i ara ningú ja l’escolta…
Les dades diuen que algú té molts seguidors a Xarxes Socials però després no aconsegueix tants resultats tangibles com s’espera…
Les dades deien que no guanyaria Lula al Brasil…
Totes les dades diuen que guanyarà la dreta a Espanya… totes? serà real?
L’astrologia diu que ni Feijóo ni Abascal no poden arribar mai a ser presidents…

Recomano escoltar aquests vídeos sobre les castes astrals dels polítics espanyols, haurien de contractar-la abans de seleccionar els propers candidats i ministres o consellers: https://www.youtube.com/@nazarethermida5046

Personalment m’encanta analitzar totes les dades i resultats, és una de les grans aficions de la meva vida, tant a la vida com a la feina, però sempre intento contrastar la informació amb entrevistes o anàlisi de qualitat en profunditat amb persones reals, i sobretot, parlant, llegint i escoltant diferents tipus d’opinions sobre un mateix tema.

Durant anys, l’èxit a l’entorn digital s’ha mesurat a través de mètriques superficials: milers de reproduccions acumulades en un vídeo efímer, xifres creixents de seguidors o una allau de “m’agrada” en una publicació cuidada. Tot i això, la bretxa entre l’impacte que reflecteixen les pantalles i la realitat palpable als carrers o als comptes de resultats mai ha estat tan evident.

Tant a la sorra política, on models estadístics i pics de viralitat fallen periòdicament en predir la mobilització ciutadana a les urnes, com en el teixit empresarial, on milions d’impressions sovint no generen una sola conversa comercial genuïna, la conclusió és la mateixa: no podem refiar-nos de les dades al 100% quan només les meves relacions.

Això és el primer que t’ensenyen a les assignatures d’estadística, les dades sempre poden portar a error i cal intentar confrontar-les amb diferents fonts i tipus d’anàlisi, el mètode científic tendeix sempre a «simplificar», i podem preveure força els comportaments socials perquè tenim patrons molt repetitius, però també sabem que existeix l’efecte papallona, ​​i que un mer fet puntual en pot convertir.

La simplicitat matemàtica de les dades que analitzem ens porta moltes vegades a veure només dues postures possibles, i és que les que ens volen «manipular», solen voler-nos dividir en subgrups per poder-nos convèncer millor, amb pseudo mini líders influencers, microinfluencers que sedueixen més directament, una a una cada persona de l’electorat; bàsicament segueixen les doctrines de l’Inbound Marketing, el boca orella de tota la vida, crear vincles de valor reals, desvirtualitzats, on la gent es vegi representada.

Així han actuat els nous polítics que han guanyat en grup Trump als USA, gent com Gina Hinojosa, que ha llaurat una campanya construïda gairebé a «mà», per aconseguir el suport real a les urnes i guanyar els republicans encara que totes les enquestes i dades diguessin tot el contrari fins a l’últim moment.

Com ho han aconseguit?

Amb perspectiva de gènere i màrqueting ecofeminista, posant-se al lloc de la persona que ha de votar.

Baixant el fang a parlar dels problemes quotidians reals, de les factures de la llum de 300 dòlars al mes, de no poder fer servir el cotxe per no poder omplir el tanc de benzina, de no poder anar al metge, etc.

A cada comunitat i cada barri s’han creat grups de cohesió i treball on la Gina ha parlat amb cada membre i membre per saber què necessiten de veritat i en què els pot ajudar.

També ajuda una bona web i activitat a xarxes socials, evidentment, però la base, la substància, la deixen elaborar una marca personal propera, creïble i tangible, que fa que sembli de debò que deixes els teus interessos en bones mans.

https://ginafortexas.com/es/

Nom de la web ho diu tot «gina for texas», ni tan sols hi posa el cognom, ho canvia pel del territori que defensa.

Imagina que a Catalunya la propera presidenta es posés en campanya un altre nom i es digués «Elisenda per Catalunya» o «Isabel per Madrid», la veritat que deixa molt clar l?objectiu en un sol missatge, primer els meus votants, després jo.

Aquí es posen en valor les 5 soft skills que hem treballat tant aquests anys des d’abans de la pandèmia:

Empatia, posar-te al lloc de l’altre, ser de veritat i real.

Lideratge positiu horitzontal.

Treball en equip, societat «ubuntu», tots comptem i sumem, el treball en equip potencia el talent individual.

Visió de futur.

Resolució de conflictes, treballar per prevenir problemes, anticipar-se i pensar a llarg termini, no només en el moment d’ara.

Tot el que intentem millorar cada dia cada persona al nostre món particular, ser millors persones, ajudar els altres, en definitiva seguir les bases de qualsevol religió, però sense sants.

Són la generació Lamine Yamal la que ara hi són a l’altra banda de les xarxes socials.

Avui si escoltes la ràdio sembla que la vaga o vaga té molt seguiment, però he anat arreu de Barcelona i he vist tots els comerços i locals oberts com cada dia, només s’ha reduït el trànsit de les típiques furgonetes blanques de transport i autobusos per por de represàlies, la majoria de gent no es pot permetre un luxe de no anar a treballar i deixar de cobrar feina més o menys normal, no ens la podem jugar.

La realitat no són dades són persones que treballaran i encara que sembli estrany la majoria de la gent treballadora de la ciutat de Barcelona no utilitza el transport públic perquè està col·lapsat des de fa anys, no només els trens de la Renfe Rodalíes, també els metres o el bus van sempre com a llaunes de sardines. Des de la pandèmia ja fa 10 anys, el 2019, com a mínim, estan tots saturats. Fa dos anys que he tornat a la moto. Com totes les administracions públiques estan saturades, tant estatals com a locals, on cada tràmit es converteix en una lluita personal titànica, que et deixa sense energia; ia sobre bancs i asseguradores campen a plaer, i encara que diguin el que diguin, després si t’acomiaden és gairebé impossible demostrar que la causa és per fer vaga.

La gent ja està desenganyada i farta de mentides i esperes llargues en tot allò públic, educació (no perquè sigui de baixa qualitat al contrari hi ha molt bons docents però tot va malament per falta personal, infraestructures, aire condicionat, mitjans econòmics, transport, etc; busquen fer el mateix que amb la salut que ha estat privatitzada salvatgement.

En aquestes circumstàncies del dia a dia ens trobem amb continguts per entretenir-nos buits sense que aportin res, milers de llibres, sèries, pel·lícules, documentals, de poc valor real, i ens quedem amb programes o vídeos curts que ens generen el somriure fàcil.

La relació entre la propaganda clàssica formulada per Joseph Goebbels i les dinàmiques actuals de xarxes socials, algorismes i desinformació rau en què l’arquitectura tecnològica contemporània automatitza, escala i hiperpersonalitza els mateixos principis psicològics de manipulació de masses desenvolupats al segle XX.

El principi d’orquestració i repetició massiva
La teoria clàssica: «Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat». La insistència incansable en poques idees força fins a saturar la percepció pública.

L’equivalent algorítmic: Les granges de bots coordinats, les tàctiques d’astroturfing i la generació industrial de contingut sintètic amb IA. En col·locar milers de comptes automatitzats a repetir consignes o inflar tendències artificials amb hashtags idèntics, s’activa el biaix de conformitat: l’usuari assumeix que, si tot el seu entorn en parla, ha de ser cert o representar la majoria.

El principi de simplificació i de l’enemic únic

La teoria clàssica: reduir tots els problemes complexos a una sola causa evident i concentrar l’odi o la sospita a un adversari unificat.

L’equivalent algorítmic: els sistemes de recomanació premien els continguts polaritzants, el conflicte i la indignació per disparar el temps de permanència a la pantalla. Els formats breus penalitzen els matisos i afavoreixen discursos binaris («nosaltres contra ells»), reforçats per càmeres de ressò que aïllen l’usuari i deshumanitzen l’adversari polític o social.

El principi de contagi i manipulació emocional sobre la raó
La teoria clàssica: la propaganda no ha de convèncer intel·lectualment, sinó commoure, espantar o encendre passions primàries (por, orgull, rancúnia).

L’equivalent algorítmic: el disseny d’interfícies mitjançant patrons foscos (notificacions esquer basades en el FOMO o bucles de ludificació amb recompenses intermitents) i la microsegmentació psicogràfica. Les plataformes detecten vulnerabilitats emocionals a través del comportament i lliuren estímuls directes als instints més reactius, anul·lant la deliberació racional.

El principi de silenciació i «Anegament de la conversa» (Flood the Zone)
La teoria clàssica: censurar la veritat o ofegar-la creant tantes versions contradictòries que el públic no sàpiga què atenir-se.

L’equivalent algorítmic: la tàctica de saturació (flood the zone). En lloc de bloquejar la informació com es feia al segle XX, avui es desmobilitza la societat saturant l’ecosistema amb soroll constant, contradiccions, falses polèmiques i deepfakes. El resultat és la fatiga cognitiva: el ciutadà dubta de totes les dades, desconfia de les institucions i cau al cinisme o l’apatia.

La diferència fonamental: de la radiodifusió unidireccional al filtre personalitzat
Goebbels depenia de mitjans massius centralitzats i uniformes (la ràdio Volksempfänger, la premsa intervinguda o el cinema), on tot el país rebia el mateix missatge idèntic.

Avui, la combinació de Big Data, intel·ligència artificial i algorismes predictius no necessita emetre un sol missatge general: fragmenta la societat i construeix per a cada persona una realitat a mida, fent que l’usuari cregui que investiga lliurement quan només està recorrent un laberint dissenyat per confirmar els seus biaixos.

*

Enfront de la saturació de contingut clonat per intel·ligència artificial i algorismes volàtils, construir una comunitat real exigeix ​​passar de l’aparador publicitari a la conversa directa i transformar l’atenció digital en acció tangible.

Sabem que podem crear bots que publiquin o facin click a les aplicacions i plataformes de xarxes socials o de podcast, podem saber que hi ha una audiència que exactament no se li pot posar cara i ulls, hi ha milers de visites web o audiències que s’expliquen que no són fiables.

Influencers, famosos, polítics, actors, artistes, creen comunitats fictícies, amb un element de marca personal central amb poder i entorn d’aquest potser fins i tot centenars d’altres perfils que generen interaccions entre si, generant una bombolla falsa de viralitat.

Pots analitzar molts perfils de xarxes socials i veure que té massa likes, comentaris, que sembla que ho han «inflat», perquè no té cap lògica que tinguin tant de seguiment real, després ho entens tot en llegir notícies com les que aquests dies parlen que han descobert xarxes d’abusadors a TikTok.

Un clar exemple és les poques peces de roba que va vendre mai la influencer més important d’Espanya i Catalunya Dulceida a la seva botiga en línia de la seva pròpia marca.

L’ús del terme pizza o d’emoticones de porcions triangulars de pizza a TikTok està estretament vinculat a xarxes encobertes de pederàstia i distribució de material d’abús sexual infantil (CSAM).

L’origen i el funcionament d’aquest codi a la plataforma es detalla a continuació

L’origen del codi:

Cheese Pizza (CP): l’ús de la paraula «pizza» prové històricament de fòrums d’internet angloparlants (com 4chan). Els delinqüents utilitzen les inicials de Cheese Pizza com un acrònim per referir-se a Child Pornography (pornografia infantil).

Fa temps també una companya de feina d’una amiga deia que tenia molts seguidors als seus vídeos que es feia fent esport fins que vaig veure els vídeos i vaig entendre que els seus seguidors la miraven per a altres coses que no eren parlar-ne.

Fer un negoci a Internet i mantenir-lo actiu és tan difícil com fer-ho al món real.

Aconseguir que una botiga online vengui 1 producte és complex, però sobretot requereix molta anàlisi de situació i clima social en temps real, que comporta una experiència de temps fent aquest tipus de treball. També sabem que si aconsegueix vendre 1 producte en pot vendre milers.

Les persones que hem treballat en diversos projectes digitals, a diferents sectors, locals, nacionals, internacionals, sabem apreciar el moment idoni per fer segons què, i qualsevol, la veritat, no serveix.

Ningú no sap res i tot s’ha de testejar i analitzar i anar veient si pot funcionar i és rendible, viable, etc.

Un restaurant en una cantonada pot ser el millor negoci del món amb un equip de personal que es cohesiona i treballa individualment i se suma en conjunt de forma clau per tenir èxit, després si canvia alguna peça es pot perdre tot.

A Marketing moltes vegades diem que no cal inventar res de nou original per tenir èxit sinó més aviat aprendre dels models que han triomfat, dels que han fracassat, i seguir la seva estela, que mai no serà la mateixa exactament, que cadascú ha d’adaptar a les seves circumstàncies, com va estipular Ortega i Gasset. Pots tenir les millors previsions i plans creats amb el millor equip en base a dades i estampart sense remei.

Avui veia vídeos de jugadors del Barça de 7 anys i parlaven d’una jove promesa que marca 7 gols per partit, però ningú no sap si descarrilarà més endavant o serà el nou Lamine Yamal, fins i tot parla un dels seus professors de l’època juvenil, que explica que es va haver de fer una feina personalitzada i seguiment molt especial per aconseguir tirar-la endavant.

L’article de Think with Google (escrit per Brendon Kraham, VP de Search & Commerce Global Ads Solutions a Google) aborda com construir i mantenir l’autoritat de marca davant de la cerca impulsada per IA generativa (era Gemini).

Idea central: la IA expandeix el viatge de compra o el viatge de generar confiança en una marca, marca personal, projecte.
Això serveix per a tot: artistes, polítics, periodistes, esportistes, tot aquell que estigui a la palestra mediàtica ja sigui a nivell local o global.

La idea clau és la mateixa de sempre: «pensa en global actua en local».

Comença petit i si funciona escala!

Les respostes generatives d’IA sembla que actuen com a «filtres restrictius» que tanquen la porta a moltes propostes i mostren menys opcions però més beneficioses i cada cop més indicades per a cada persona, més personalitzades.

Si vols saber quin partit votar, una de les consultes més realitzades durant les campanyes electorals recents al Brasil, Sèrbia, Alemanya, USA, el millor no és triar algú perfecte i similar a tu, sinó algú que pugui representar o ajudar els teus interessos a beneficiar-se’n.

Si hi ha 2 opcions sempre tendim al centre, a allò més normal i menys radical, és el nostre biaix natural de patró de conducta humana, aquí i en qualsevol grup del món.

Més punts de contacte: els usuaris que fan servir cerques amb IA visiten de mitjana12 punts de contacte en el seu procés de compra (gairebé el triple que en cerques tradicionals).

Decisions amb més seguretat: 3 de cada 4 usuaris assenyalen que les funcions d’IA a Google els ajuden a prendre decisions de compra més ràpides i amb més convicció.

 

Les 3 prioritats estratègiques per a les marques

1. Acompanyar el «consumidor superapoderat»

De paraules clau a converses: la cerca ja no consisteix únicament a teclejar termes solts, sinó a diàlegs conversacionals, multimodals (text, veu, imatge) i consultes contextuals sobre temes de nínxol o dubtes específics.

La utilitat real com a eix: els fonaments no han canviat (satisfer la necessitat de lusuari amb informació precisa), però el llistó dexigència és més alt. Les respostes genèriques ja no posicionen.

2. Alimentar l’autoritat de marca amb experiència pròpia i única

La fi del contingut «comodí»: competir únicament per termes genèrics amb articles estàndard ja no serveix. L’avantatge competitiu és aportar coneixement pràctic que ningú més no pot redactar (per exemple, el cas d’una sabateria tècnica que desglossa en vídeo per què va fallar l’amortiment d’un model concret en un tipus de petjada real).

Optimitzar els actius propis: els motors d’IA beuen de la web oberta (blocs, fòrums, vídeos, feeds de producte). Les marques han d’assegurar que les vostres webs, aplicacions i catàlegs de producte estiguin perfectament estructurats, actualitzats i siguin ràpids d’indexar i processar.

3. Enfocar-se en resultats de negoci reals

Mesurar vendes i leads, no mètriques buides: en línia amb la necessitat de no refiar-se de mètriques de vanitat o proxies imprecisos, el mesurament s’ha de vincular a objectius comercials tangibles (conversions, clients potencials, vendes).

Eines d’atribució per a l’era IA: Google destaca millores als panells analítics (informes específics per a Search i Discover, visibilitat visual i rendiment de vídeo/social) perquè els equips entenguin com el seu contingut apareix citat i referenciat en les respostes generatives.

Els joves ara són altrament, ja no es deixen enganyar amb el fum que obtenint un títol universitari tindran millor vida, saben que han d’estudiar i obtenir algun títol de grau mitjà per poder treballar, i que facin el que facin cobraran més o menys tots el mateix.

Saben que no seran youtubers, ni actrius o cantants famoses o futbolistes milionaris, com els 4 que han tingut sort, i que gràcies a una gran tasca d’equips de treball psicosocial en soft skills han aconseguit arribar on són.

Ja va passar l’època de voler ser milionaris i viatjar sense parar per aparentar, ara la gent busca allò tangible, sostenible i real, prendre’s alguna cosa al parc amb els seus amics reals i gaudir del dia a dia, potser mai no tinguin vacances, així que han de buscar la seva pròpia fórmula de vida en què la feina no els destrueixi mentalment i físicament.

Saben perfectament l’engany a què ens sotmeten els cercles de clients de banca i els seus pseudo negocis. Qui et fa Pishing de debò? Qui convoca la joventut a rebentar botigues al centre de la ciutat? Potser són els mateixos bancs o els que deixen que es comerciï amb droga.

https://www.linkedin.com/pulse/very-ai-holiday-mastercard-9yg2e/

Són contradictoris perquè un dia es faran selfies al carrer més guai ple de botigues de marques que els cosifiquen i utilitzen per lucrar-se i l’endemà es manifesten al mateix lloc contra la violència masclista, el mateix mes.

Mortes x atropellament per fer-se un selfie amb els llums de Nadal del Passeig de Gràcia, un instant per ser un moment guai, instagramejable, com els rics que mai no serem, però les pobres amb això ja fem!.

Les exposicions immersives amb VR a mi m’encanten, de fet així hauria de ser tota la ciutat, sempre tan fosca, si en comptes d’intentar copiar malament Ludwig Mies van der Rohe, haurien fet tots els edificis Modernistes com els de Gaudí i Lluís Domènech i Montaner, viurem a la millor ciutat del món. Imagineu quina meravella s’ha perdut la humanitat!

És l’economia de la pau i l’art dels anys 20 del segle 20 que ara gaudim i valorem al final com Lorca i tots els artistes que compensen tota la resta dels homes mediocres que ens van portar el masclisme i el feixisme i el comunisme radical i fer tot depriment i els homenets de corbata dels bancs i ells en palaus.

Les empreses són, som, les persones que treballen, treballem, no els Ceos ni els seus comptes als bancs, depenen tots de la gent que treballa i consumeix cada dia, aquest és el negoci, la constància, igual que els bancs que canten beneficis, quan en realitat ens dels seus clients, perquè tots els diners del banc són de les persones que tenen comptes dipositats.

Ara estem en un context que tot es gira i podem ballar entre opinions, però cal analitzar què ens interessa i pot facilitar el dia a dia a curt, mitjà i llarg termini.

Les guerres són dolentes i entorpeixen el comerç i la vida, però es veu que redueixen la contaminació, com la de l’Iran…

Simplificar, la base i objectiu comú de les ciències, informàtica, programació, matemàtiques i màrqueting

Un personatge o marca es pot fer viral puntualment, però això no comporta que sigui rendible ni molt menys viable.

La Intel·ligència Artificial, el mateix Google, o la majoria de tecnologia digital no és «viable», però recapta molta inversió per a R+D perquè sabem en la teoria de l’Economia a K que només se salven de la destrucció aquelles empreses i persones que aposten i arrisquen per intentar anar uns passos per davant i saben captar oportunitats i horitzons diverses amb treball igualitaris.

Ser «coolhunter» és una feina que requereix coneixements però també experiència, com a totes les àrees, hi ha gent talentosa que el tenen innat, que sap percebre allò magnètic i especial que desprenen alguns éssers de llum.

Ells es crien i déu els ajunta, diuen.

Moltes marques s’han cansat de pagar per promocions de pagament a Google Ads i Facebook Ads que no porten a fer més rics als grans CEO’s de les xarxes socials i als bancs que cobren comissió per cada transacció econòmica realitzada, les assegurances per seguir cobrant sense atendre els seus assegurats, etc.

Follow the money, rastreja els diners…

Aquests dies l’impulsor de la nova cadena de televisió La Setena que va impulsar al seu dia La Sexta deia que amb un 0,01% de share d’audiència ja es conformava ja que a l’etapa anterior van estar anys amb baixíssimes audiències.

Encara que hagis tingut bones experiències mai no saps què passarà i pensar sempre en el pitjor que pot passar sol ser bona fórmula d’èxit, pensant que això, el pitjor, ja és molt bo, i que les audiències es construeixen creant «finestres», espais, on la gent es troba amb si mateixa una estona, com bé va assenyalar Lorca a la seva obra de teatre impossible «El Público».

Quan fem projectes o marques o marques personals, i més si es tracta de polítics, s’ha de plantejar tot això i tenir-ho en compte per saber com funciona el sistema i on ens fiquem i ser-ne conscients i aprofitar-ho per a les nostres idees.

La viralitat no garanteix vendes ni rendibilitat.

L’èxit del màrqueting digital no consisteix a acumular visualitzacions, likes o seguidors, sinó a transformar l’atenció en interès, l’interès en confiança i la confiança en conversions.

Les marques necessiten una estratègia omnicanal que connecti continguts, experiència de consumidor i procés comercial.

La viralitat no és sinònim de rendibilitat.

    • Aconseguir milions de visualitzacions no significa aconseguir clients.
    • Moltes marques prioritzen les tendències, els influencers, els vídeos virals i els likes sense comprovar-ne l’impacte comercial.
    • Una publicació pot entretenir, generar curiositat o aconseguir interaccions sense crear intenció de compra.
    • L’abast i els seguidors són mètriques de popularitat, però no necessàriament indicadors d’èxit empresarial.

Diferència entre atenció i conversió.

Una marca aconsegueix cinc milions de reproduccions amb un vídeo divertit.

Una altra aconsegueix 100.000 reproduccions amb continguts que expliquen beneficis, resolen dubtes i faciliten la compra.

La segona pot obtenir millors resultats comercials malgrat tenir menys abast.

L’eficàcia depèn de l’objectiu: posicionament, llançament, consideració o conversió.

Els casos d’èxit de Stanley i Apple.

Stanley 1913: ha aconseguit convertir un termo funcional en un element d’identitat, estil de vida i comunitat.

Els consumidors comparteixen experiències, recomanacions i continguts.

Els clients es converteixen en participants actius de la construcció de marca.

El valor percebut va més enllà de les característiques tècniques del producte.

Apple: no centra la comunicació exclusivament en les especificacions tècniques.

Ha construït un univers de marca associat al disseny, l’experiència i la identitat.

Genera preferència i diferenciació més enllà de la comparació de característiques amb la competència.

Tots dos exemples demostren la importància de crear connexions emocionals i simbòliques amb els consumidors.

El consumidor compra a través de múltiples canals.

El procés de compra és omnicanal i no necessàriament lineal.

  • Un consumidor pot:
  • Descobrir un producte a TikTok.
  • Buscar opinions a Instagram.
  • Comparar preus a Google.
  • Comprar en una botiga física o en un ecommerce.

Les marques han de connectar la comunicació digital amb l’experiència comercial.

La manca d’informació, disponibilitat, preus clars o facilitats de compra pot provocar la pèrdua d’una venda potencial.

Cinc recomanacions per transformar l’atenció en vendes:

    1. Entendre el públic objectiu.
      • Prioritzar l’afinitat i la qualitat de l’audiència per sobre del volum de visualitzacions.
      • Atraure persones amb necessitats i interessos compatibles amb el producte.
    2. Comunicar una proposta de valor clara.
      • Explicar què ofereix la marca.
      • Identificar quin problema resol.
      • Comunicar per què el consumidor l’hauria de triar davant d’altres alternatives.
    3. Facilitar el procés de compra.
      • Incorporar enllaços funcionals i informació accessible.
      • Mostrar preus i disponibilitat.
      • Oferir una atenció ràpida.
      • Garantir una experiència de compra senzilla i coherent.
    4. Connectar màrqueting i vendes.
      • Integrar els equips de màrqueting, vendes, ecommerce i atenció al client.
      • Evitar generar demanda si l’empresa no està preparada per convertir-la.
      • Entendre el procés comercial com un sistema coordinat.
    5. Mesurar els resultats de negoci.
      • No limitar-se a les reproduccions, likes i seguidors.
      • Incorporar indicadors com:
        • Trànsit qualificat.
        • Leads generats.
        • Taxa de conversió.
        • Cost d’adquisició de clients (CAC).
        • Valor mitjà de la comanda (Average Order Value).
        • Taxa de recompra.
        • Rendibilitat.

No totes les publicacions han de vendre immediatament.

Hi ha continguts orientats al reconeixement de marca (awareness).

D’altres treballen la consideració i la confiança.

Uns altres impulsen directament la conversió.

 

La clau és que cada contingut tingui una funció dins d’una estratègia global.

Les marques amb més potencial de creixement no seran necessàriament les més virals.

Seran les que entenguin millor el consumidor i sàpiguen aprofitar cada interacció com una oportunitat comercial.

La viralitat pot proporcionar notorietat temporal, però la construcció de marca, la confiança i un sistema de conversió sòlid generen creixement sostenible.

 

***

 

Fonts:

https://www.teleurban.tv/viralidad-ventas-marketing

https://periodismo.substack.com/p/estrategia-digital-democratas-substack

https://www.lavanguardia.com/empresas-de-vanguardia/historias-de-exito/20261111/11679677/habla-datos-poco-calidad-convertiam-agencia-mide-impacto-real-publicidad-digital.html

https://business.google.com/us/think/search-and-video/brand-authority-generative-ai-search/

vot o bot, qui ens vol influenciar més, els algoritmes o els mitjans o els influencers? marketing politic en la era de la IA
Vot o bot, qui ens vol influenciar més, els algoritmes o els mitjans o els influencers? marketing politic en la era de la IA

Vot o bot, qui ens vol influenciar més, els algoritmes o els mitjans o influencers?, marketing polític en l’era de la IA.

Alguns periodistes critiquen a les influencers per mostrar les seves idees politiques als seus continguts a xarxes socials, però als mateixos mitjans de comunicació als que treballen, pagats amb diners públics, on s’hauria de ser equidistant per codi deontològic del sector de la comunicació, entrevisten o parlen més d’uns temes que d’altres i amb biaixos que denotin que tirin més cap a una banda que una altra.

Al finals els influencers de moda, videojocs, o el que sigui que recomanen, exposen la seva vida, la carn i el seu dia a dia, i en tant que parlen del seu estil de vida està més que justificat que es posicionin i opinin del que vulguin, no com fan molts a les tertulies variades de ràdios i televisions.

vot o bot, qui ens vol influenciar més, els algoritmes o els mitjans o els influencers? marketing politic en la era de la IA

Flipo amb els «periodistes» que ara s’adonen que molts influenciadors són de dretes o extrema dreta i es posicionen a votar als del diccionari o altres semblants directament o indirectament ensenyant llibres de fons de la seva estanteria…

 
Recomano veure sèries com The Good Wife o El mag del Kremlin… on expliquen com molt s»don nadie» són mini cèdules adormides que desperten justament en època d’eleccions per dir a la gent què ha de votar o pensar…
 
Els conceptes que hi ha al darrere, son fenòmens de la comunicació política:
 
Astroturfing: campanyes que simulen un moviment espontani de ciutadans quan, en realitat, tenen una organització o un finançament al darrere.
 
Propaganda distribuïda: missatges que circulen a través de múltiples comptes i figures públiques, sense que sempre sigui visible una coordinació.
 
Influència parasocial: la confiança que desenvolupem envers persones que seguim a les xarxes i que sentim properes, encara que no les coneguem personalment.
 
Framing ideològic: la manera com es presenten els temes, les lectures i els referents culturals per condicionar com els interpretem.
 
Un influencer  que mostri llibres o expressi una ideologia no demostra, per si sol, que participi en una operació coordinada.
 

La qüestió és investigar els patrons, els interessos, els vincles i les evidències.

 
I aquí hi ha una idea especialment interessant sobre màrqueting polític: la propaganda més eficaç no sempre et demana el vot directament i obertament; de vegades, primer intenta decidir quines idees et semblaran normals.
 
Abans de convèncer una persona perquè voti una opció política, cal crear les condicions perquè aquella opció li sembli raonable, familiar o inevitable.
 
No sempre es tracta de convèncer. De vegades, es tracta de normalitzar. I normalitzar és un procés molt més subtil.

Tu «periodista» que tant critiques un influencer mindundi de dir o ficar un llibre de la seva ideologia politica a la seva llibreria, però potser tu al teu programa de ràdio també sembla que vols «influïr» en un vot d’una altre ideologia!

La propaganda que no sembla propaganda: influencers, xarxes socials i la construcció de l’imaginari polític

Com es normalitzen les idees polítiques abans de les eleccions? El paper dels influencers, els referents culturals, els algoritmes i les estratègies de comunicació en la construcció de l’opinió pública.

Flipo amb els «periodistes» que ara semblen descobrir que molts influencers tenen posicionaments de dretes o d’extrema dreta. Com si la influència política a les xarxes socials fos un fenomen nou. Com si no fes anys que el màrqueting, la comunicació estratègica i la construcció de la reputació treballen per aconseguir que determinades idees arribin al públic sense que necessàriament siguin percebudes com a missatges polítics.

Potser el problema no és que alguns creadors de contingut expressin les seves idees polítiques. Tothom té dret a fer-ho. El problema interessant és un altre: fins a quin punt som conscients de com es construeixen les nostres percepcions polítiques, qui contribueix a formar-les i quins interessos poden intervenir en aquest procés?

Recomano veure sèries com The Good Wife o pel·lícules com El mag del Kremlin. Des de perspectives diferents, ajuden a reflexionar sobre les relacions entre poder, reputació, mitjans de comunicació, assessoria política i construcció dels relats públics.

Perquè la política no comença necessàriament amb un míting, un debat electoral o un programa de partit. De vegades, comença molt abans, quan una idea entra discretament en el nostre imaginari i, a força de repetir-se, acaba semblant-nos normal.

 

Abans de convèncer-te, cal preparar el terreny

La propaganda més eficaç no sempre et demana directament el vot. De vegades, primer intenta modificar el marc mental des del qual interpretes la realitat.

Imaginem una idea que inicialment considerem radical o inacceptable. La trobem en un mem, després en un vídeo humorístic, més endavant en un pòdcast i, finalment, en una tertúlia televisiva. Mentrestant, una persona a qui seguim perquè ens agrada la seva feina també la defensa.

Aquesta successió no demostra necessàriament que hi hagi una estratègia coordinada. Però il·lustra un mecanisme conegut de la comunicació: la familiaritat, la repetició i la validació social poden influir en la manera com percebem un missatge.

Una idea familiar no es converteix automàticament en una idea certa. Tanmateix, pot arribar a semblar menys estranya, menys controvertida o més acceptable.

És aquí on hem de parlar de normalització ideològica.

El procés pot desenvolupar-se en diferents fases:

  1. Exposició: una idea apareix en un contingut que no identifiquem necessàriament com a polític.
  2. Repetició: el mateix missatge, o un marc interpretatiu semblant, circula per diferents canals.
  3. Validació social: persones admirades, conegudes o percebudes com a properes expressen idees similars.
  4. Legitimació: la idea entra en la conversa pública com una posició més que mereix ser considerada.
  5. Activació: en un context electoral, aquestes percepcions poden influir en les prioritats, les actituds i les decisions polítiques.

No és un procés automàtic ni inevitable.

Les persones interpreten, qüestionen i rebutgen els missatges que reben. Però entendre aquesta seqüència ens ajuda a veure que la influència política no es limita a la propaganda explícita.

Abans de disputar-nos el vot, també ens disputem la definició del que és normal, acceptable i possible.

 

L’influencer com a prescriptor ideològic

Durant dècades, els grans intermediaris de la informació política han estat els diaris, la ràdio, la televisió i els partits. Les xarxes socials han multiplicat els canals pels quals circulen les idees i han incorporat figures capaces de construir comunitats al voltant de la seva personalitat.

Un influencer pot començar parlant de moda, videojocs, literatura, bellesa, humor, maternitat o gastronomia. La seva audiència hi arriba per aquests continguts, no necessàriament per escoltar opinions polítiques.

Amb el temps, però, aquesta mateixa persona pot esdevenir un referent sobre qüestions socials, econòmiques o ideològiques.

La seva capacitat d’influència no depèn exclusivament de la seva formació o de la seva autoritat en una matèria. També depèn de la relació que ha construït amb la comunitat.

Aquí entra en joc la influència parasocial: la sensació de proximitat que podem desenvolupar envers una persona pública a qui seguim habitualment, encara que no hi tinguem una relació personal real.

Quan confiem en algú perquè ens agrada la seva estètica, el seu humor o la seva manera de comunicar, podem estar més predisposats a escoltar les seves opinions en altres àmbits. Això no significa que les acceptem sense qüestionar-les, però la confiança prèvia pot actuar com un filtre de credibilitat.

Des del punt de vista del màrqueting, és una qüestió rellevant. Els creadors de contingut no només distribueixen missatges: construeixen identitats, comunitats, referents i marcs de confiança.

Per això, quan un influencer parla de política, no n’hi ha prou d’analitzar el missatge aïlladament. També cal considerar qui el comunica, quina relació té amb la seva audiència i quina credibilitat ha acumulat prèviament.

Això no converteix automàticament un creador en un instrument de propaganda. Expressar una ideologia és legítim. La qüestió és distingir entre l’expressió personal, la prescripció cultural, la publicitat política i les possibles operacions d’influència coordinada.

 

Una prestatgeria també comunica: la política dels signes

Pensem en una escena habitual: un creador de contingut parla davant de la càmera i, al fons, hi veiem una prestatgeria plena de llibres. No els comenta, no els recomana i no els esmenta. Simplement hi són.

En comunicació visual els elements que envolten una persona també contribueixen a construir-ne la imatge pública.

La roba, els objectes, l’espai de treball, els cartells i els llibres poden funcionar com a signes d’identitat cultural. Poden suggerir gustos, aspiracions, afiliacions o referents intel·lectuals.

Des de la semiòtica, podem estudiar com aquests signes produeixen significat.

Des del màrqueting, podem analitzar com contribueixen a construir una marca personal.

Un llibre visible pot actuar com un element de posicionament cultural. Si es mostra deliberadament, es recomana i es relaciona amb altres missatges, pot formar part d’una estratègia de comunicació. Si simplement apareix al fons, no podem deduir-ne una intenció concreta.

Aquesta distinció és important: no es tracta de convertir qualsevol detall visual en una prova de manipulació, sinó d’aprendre a llegir les imatges amb criteri.

En la comunicació digital, no només importa què diem. També importa què mostrem, què repetim i quins referents convertim en visibles.

La mateixa lògica s’aplica a les cites d’autors, les recomanacions de llibres, les col·laboracions, les amistats públiques i els esdeveniments als quals assisteixen els creadors de contingut.

El conjunt pot contribuir a construir una determinada identitat ideològica, encara que cada publicació, considerada individualment, sembli inofensiva o desvinculada de la política.

La pregunta és si podem identificar un patró sostingut i quines evidències tenim per interpretar-lo.

La batalla cultural: qui defineix els problemes i les seves causes?

La influència política no consisteix únicament a convèncer la ciutadania que un partit és millor que un altre. També consisteix a aconseguir que determinats temes ocupin el centre del debat i que s’interpretin d’una manera concreta.

En comunicació política, aquest fenomen es relaciona amb dos conceptes fonamentals: agenda setting i framing.

L’agenda setting estudia com la prominència que els mitjans donen a determinats assumptes pot influir en quins problemes considera importants el públic.

El framing, o enquadrament, analitza com es presenta un tema: quines causes se’n destaquen, qui hi apareix com a responsable, quines conseqüències s’emfatitzen i quines solucions es consideren plausibles.

Posem l’habitatge com a exemple:

Un discurs pot presentar la crisi residencial com un problema d’oferta insuficient. Un altre pot centrar-se en la regulació del mercat. Un tercer pot destacar l’especulació immobiliària i la concentració de la propietat. Un quart pot atribuir una part del problema a la immigració.

Tots aquests discursos seleccionen aspectes diferents d’una mateixa realitat. Per valorar-los, cal examinar les dades i les evidències que aporten, així com les explicacions que deixen fora.

Però la batalla pel relat té una conseqüència important: si aconseguim que el debat se centri en una determinada explicació, també condicionem les solucions que el públic considerarà raonables.

Quan un problema complex es presenta repetidament com el resultat de l’acció d’un únic grup, es poden invisibilitzar altres factors econòmics, polítics o estructurals.

Per això, analitzar un discurs polític exigeix anar més enllà de preguntar si una afirmació és favorable o contrària a un partit. Cal preguntar-se quina realitat construeix, quines relacions causals proposa i quines alternatives exclou.

Qui aconsegueix definir la pregunta condiciona, en part, les respostes que semblaran possibles.

 

Les petites cèl·lules d’influència i els ecosistemes digitals

Aquí apareix una altra qüestió: com circulen els missatges entre actors diferents i fins a quin punt existeix una estratègia compartida.

Podem imaginar un ecosistema format per creadors de contingut, comunitats digitals, mitjans de comunicació, assessors, empreses de màrqueting i organitzacions polítiques.

Alguns actors comuniquen obertament les seves conviccions. D’altres participen en campanyes publicitàries o polítiques. Alguns comparteixen continguts espontàniament. I també hi pot haver xarxes coordinades que amplifiquen determinats missatges, de vegades sense fer visibles les seves relacions o els seus interessos.

En aquest context, una idea pot circular entre diferents comunitats sense que totes les persones que la difonen coneguin una eventual estratègia general.

Tanmateix, cal distingir entre la difusió descentralitzada d’una idea i una operació coordinada.

Que diversos creadors publiquin missatges semblants en dates pròximes no és una prova suficient de coordinació. Poden compartir ideologia, reaccionar davant d’un mateix esdeveniment o imitar un format que genera interaccions.

Per investigar una possible operació organitzada, caldria buscar indicis verificables: missatges idèntics, sincronització sistemàtica, relacions contractuals, finançament, instruccions compartides o altres vincles documentats.

En l’àmbit de la comunicació digital, també s’utilitza el concepte d’astroturfing per descriure pràctiques que simulen un suport ciutadà espontani quan existeix una organització o un patrocini al darrere que no es fa prou transparent.

No tota influència és astroturfing. No tota coincidència és coordinació. Però l’existència d’aquestes pràctiques justifica que investiguem els mecanismes de difusió, la transparència i els interessos que poden intervenir en les campanyes públiques.

La metàfora de les petites cèl·lules d’influència és útil si la plantegem com una hipòtesi d’anàlisi, no com una acusació generalitzada.

 

Per què les eleccions intensifiquen la disputa pel relat?

Durant una campanya electoral augmenta l’atenció dedicada a la política, es multipliquen els continguts sobre candidats i partits i es concentra l’interès públic en un període relativament curt.

Això crea incentius perquè els actors polítics intentin incrementar la visibilitat dels seus missatges, activar les seves comunitats i situar determinats temes al centre de la conversa.

Entre les tècniques habituals de comunicació política hi ha:

  • Segmentació d’audiències: adaptar els missatges a diferents grups de públic.
  • Amplificació: incrementar l’abast de determinats continguts.
  • Mobilització emocional: apel·lar a sentiments com la por, l’esperança, la indignació o el sentiment de pertinença.
  • Construcció de marca política: associar un candidat o partit a determinats valors.
  • Agenda setting i framing: destacar problemes concrets i orientar-ne la interpretació.
  • Comunicació amb creadors de contingut: arribar a comunitats que potser no segueixen els canals polítics tradicionals.

Aquestes tècniques poden utilitzar-se de manera transparent i legítima. El problema apareix quan es recorre a l’engany, a la manipulació informativa, a la suplantació de suport ciutadà o a la publicitat política opaca.

A més, l’efecte electoral no s’ha de donar per descomptat. Una publicació viral no implica necessàriament un canvi de vot, de la mateixa manera que un missatge molt repetit no garanteix que el públic el consideri creïble.

La qüestió és entendre que la influència pot actuar sobre diferents dimensions: l’atenció, les prioritats, la percepció dels candidats, la confiança en les institucions i les actituds envers determinats col·lectius.

La política no competeix únicament per obtenir vots. També competeix per definir quins problemes considerem urgents, quines explicacions acceptem i quines solucions ens semblen possibles.

l'autora critica teatre

Els algoritmes: amplificadors, no directors omnipotents

Les plataformes digitals introdueixen una altra variable: els sistemes de recomanació que decideixen quins continguts poden aparèixer davant de cada usuari.

Aquests sistemes utilitzen diferents senyals per ordenar i recomanar continguts, i les seves lògiques varien segons la plataforma. Les interaccions, els interessos inferits i altres factors poden influir en la distribució de les publicacions.

Això pot afavorir que determinats missatges tinguin més visibilitat, especialment si generen una resposta intensa.

La indignació, la controvèrsia i el conflicte poden convertir-se en recursos per captar atenció. Tanmateix, no tots els algoritmes prioritzen els mateixos senyals ni tots els continguts polèmics aconsegueixen una distribució elevada.

Tampoc no és rigorós afirmar que els algoritmes ens converteixen automàticament en persones més extremes. La relació entre recomanacions, consum informatiu i polarització depèn de múltiples factors.

El que sí que podem afirmar és que les plataformes no són simples canals neutres: organitzen la visibilitat dels continguts d’acord amb sistemes de classificació i recomanació que tenen conseqüències sobre allò que veiem.

Per això, la transparència algorítmica, l’accés a dades d’investigació i la responsabilitat de les plataformes són qüestions rellevants per a la qualitat democràtica.

 

La ficció política com a laboratori per entendre el poder

Sèries com The Good Wife i obres com El mag del Kremlin permeten observar diferents dimensions de la relació entre política, comunicació i poder.

The Good Wife explora les connexions entre reputació, mitjans, interessos professionals, estratègia jurídica i poder institucional. Les seves trames mostren com una mateixa situació pot adquirir significats diferents segons com es comunica i qui controla la interpretació pública.

El mag del Kremlin, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Giuliano da Empoli, aborda la construcció del poder polític i el paper dels assessors, els relats públics i la comunicació estratègica en el context rus.

Aquestes obres no són manuals documentals ni demostren que totes les campanyes funcionin de la mateixa manera. Però ens ajuden a formular preguntes que també podem aplicar a la realitat.

Qui construeix la imatge pública d’un líder? Com es transforma una crisi en un relat polític? Quina relació hi ha entre els fets, la seva interpretació i la seva difusió? Quin paper juguen els assessors, els mitjans i els interessos econòmics?

La ficció pot ser una eina d’alfabetització política quan ens ensenya a mirar més enllà de la superfície i a identificar les relacions entre comunicació, poder i percepció.

 

Com podem analitzar una possible operació d’influència?

Una societat democràtica no necessita desconfiar sistemàticament de tothom. Necessita ciutadans capaços de distingir entre una opinió, una campanya publicitària, una coincidència i una operació coordinada.

Davant d’un contingut que ens sembla políticament significatiu, podem plantejar-nos sis preguntes:

1. Qui comunica?

Quina trajectòria té la persona? Quines relacions professionals, comercials o polítiques són públiques i verificables?

2. Quin relat construeix?

Quines causes, responsables i solucions destaca? Quins elements de la realitat deixa fora?

3. Per què apareix en aquest moment?

Hi ha un esdeveniment que n’expliqui la publicació? Existeixen altres indicis que apuntin a una estratègia temporal coordinada?

4. Com circula el missatge?

És una opinió compartida de manera independent o hi ha evidències de sincronització, instruccions comunes o amplificació organitzada?

5. Quines proves aporta?

Les afirmacions es poden contrastar amb documents, dades, fonts primàries i investigacions periodístiques independents?

6. Qui se’n beneficia?

Podem identificar un beneficiari concret i documentar-ne els interessos, o només estem especulant sobre les motivacions?

Aquestes preguntes serveixen per examinar creadors de contingut, partits, mitjans tradicionals, empreses, institucions i moviments socials. El criteri ha de ser el mateix per a tothom.

L’objectiu no és etiquetar persones, sinó comprendre com funcionen els missatges i quines evidències sostenen les interpretacions que en fem.

 

El repte democràtic: recuperar la capacitat de pensar per nosaltres mateixos

Les nostres idees polítiques no es formen exclusivament quan llegim un programa electoral o escoltem un debat. També es construeixen mitjançant les relacions personals, l’educació, les experiències vitals, els referents culturals i els continguts que consumim cada dia.

Aquesta és una de les raons per les quals l’alfabetització mediàtica és tan important.

No n’hi ha prou d’ensenyar a detectar notícies falses. També cal aprendre a identificar els marcs interpretatius, reconèixer els interessos comercials o polítics, distingir els fets de les opinions i entendre com la repetició pot influir en la percepció.

També cal defensar la transparència de la publicitat política, la identificació dels continguts patrocinats i unes condicions que permetin investigar les pràctiques de les plataformes digitals.

La llibertat d’expressió inclou el dret dels creadors de contingut a tenir ideologia i expressar-la. La llibertat de vot, però, necessita que la ciutadania disposi d’informació plural i d’eines per avaluar críticament els missatges que rep.

La solució no és censurar opinions ni convertir qualsevol recomanació cultural en una sospita. És exigir transparència quan hi ha interessos econòmics o polítics, rigor quan es fan afirmacions factuals i responsabilitat quan es difon informació.

 

Qui construeix el món mental des del qual decidim?

La propaganda contemporània no sempre adopta la forma d’un cartell electoral, un discurs oficial o un anunci explícit. La influència política també circula a través de l’entreteniment, les recomanacions culturals, les comunitats digitals i les relacions de confiança que establim amb els creadors de contingut.

De vegades, aquests processos són deliberats i organitzats. D’altres vegades, són el resultat de dinàmiques socials, culturals i algorítmiques sense una direcció centralitzada.

Per això, cal evitar dues simplificacions: pensar que tot és espontani i pensar que tot forma part d’una conspiració.

Entre aquests dos extrems hi ha un camp d’investigació imprescindible per comprendre la comunicació política actual.

La pregunta no és només qui et diu què has de votar. És qui contribueix a determinar quins problemes veus, quins referents admires, de qui desconfies i quines idees consideres acceptables.

Perquè la influència més profunda no sempre consisteix a imposar-te una resposta. Pot consistir a delimitar les preguntes que et faràs.

La batalla política també és una batalla per l’imaginari col·lectiu. I la primera defensa de la democràcia és aprendre a reconèixer com es construeix aquest imaginari, sense renunciar al pensament crític ni a la llibertat de discrepar.

 

gegant obra teatre sobre Roalh dahl al romea barcelona raval il.lustració be ware of the dog ateisme

Com afecten els algoritmes, els bots i la IA en la pressa de decisió de vots?

La influència política digital ja no consisteix només a difondre propaganda: consisteix a competir per l’atenció, modelar la percepció de la realitat i influir en les condicions en què la ciutadania decideix el seu vot.

Les xarxes socials, els algoritmes de recomanació, els bots i la intel·ligència artificial generativa han ampliat les possibilitats de comunicació política. Permeten distribuir missatges a gran escala, segmentar audiències, automatitzar converses i produir continguts adaptats a diferents perfils.

Aquesta transformació planteja una qüestió essencial: fins a quin punt les nostres decisions electorals són fruit d’una reflexió pròpia i fins a quin punt estan condicionades per l’entorn informatiu en què ens movem?

Per respondre-hi, cal distingir quatre tecnologies que sovint es confonen: els algoritmes que seleccionen continguts, els bots que automatitzen activitats, la IA que genera missatges i els sistemes d’anàlisi de dades que permeten segmentar els públics. Poden actuar separadament o combinar-se, però no són el mateix.

 

Els bots polítics: quan una minoria aparenta ser una majoria

Un bot és un programa que automatitza determinades accions digitals. Pot publicar missatges, respondre a altres comptes, compartir enllaços o executar tasques repetitives. No tots els bots són maliciosos: també n’hi ha que ofereixen informació meteorològica, alertes de serveis públics o actualitzacions automàtiques.

El problema apareix quan s’utilitzen per manipular la percepció del suport ciutadà.

Astroturfing

Crear l’aparença d’un moviment ciutadà espontani quan hi ha una organització al darrere que no s’identifica clarament.

Amplificació artificial

Multiplicar publicacions, hashtags o comentaris per donar més visibilitat a un missatge i fer-lo semblar més popular.

Suplantació de suport

Utilitzar comptes falsos o coordinats per simular que moltes persones independents comparteixen una mateixa opinió.

 

Per què pot funcionar?

Perquè les persones no interpretem els missatges únicament pel seu contingut. També ens fixem en quanta gent sembla defensar-los, quins comentaris reben i si una idea sembla socialment acceptada.

Si un missatge acumula milers d’interaccions, podem interpretar que és important o popular, encara que aquestes interaccions no representin una mostra real de l’opinió ciutadana.

Això pot influir en la percepció de quines idees són majoritàries, quins candidats tenen suport o quins temes mereixen atenció.

La recerca sobre propaganda computacional estudia precisament la interacció entre automatització, actors polítics, dinàmiques socials i difusió de continguts. Una revisió publicada el 2025 destaca que aquests fenòmens s’han d’analitzar com a sistemes complexos, i no únicament com a episodis aïllats de comptes falsos.

Un missatge pot semblar popular sense ser majoritari.I semblar majoritari pot modificar la manera com interpretem el debat públic.

 

Quan els algoritmes, els bots i la IA treballen junts

El risc més interessant no es troba necessàriament en cadascuna d’aquestes tecnologies per separat, sinó en la seva possible combinació.

Generar inestabilitat i por fa que la gent es torni més conservadora i no gasti tants diners, o voti a partits més estables i coneguts.

Totes les noticies relacionades amb el descontrol de la IA i dels robots aquests mesos suposo que volien intercedir en les votacions de mig mandat a EEUU i de pas a Europa i Espanya.

Tenir acollonida a la gent sempre genera neguit i interés natural, però no vol dir que la gent realment et tingui confiança, a la llarga si no hi ha accions de profit es perd el vincle o es trenca.

La receta de la felicidad - lutxana art*

  • IA generativa

Produeix versions diferents d’un missatge o respon a preguntes.

  • Bots i xarxes de distribució

Difonen, comparteixen o amplifiquen continguts.

  • Algoritmes de recomanació

Determinen quins continguts poden guanyar visibilitat.

  • Audiència humana

Interpreta, comparteix, qüestiona o accepta els missatges.

  • Esquema conceptual d’un possible circuit d’influència, no una descripció de totes les campanyes.

Imaginem que circula una afirmació enganyosa sobre un candidat. Una eina d’IA genera múltiples versions del missatge. Diversos comptes les difonen. Les interaccions inicials contribueixen a donar-los visibilitat. Altres usuaris els comparteixen perquè els consideren rellevants, i el contingut acaba arribant a persones que no coneixen el seu origen.

Aquest exemple il·lustra una possible cadena d’amplificació, no una prova que una operació d’aquest tipus s’hagi produït en unes eleccions concretes.

El mecanisme és important perquè pot difuminar la frontera entre una opinió espontània, una campanya organitzada i una informació fabricada.

També cal recordar que els algoritmes no amplifiquen necessàriament qualsevol contingut artificial: intervenen molts factors, i les plataformes poden detectar o limitar comportaments coordinats.

Què diu la recerca sobre la capacitat de persuasió de la IA?

Cal evitar tant l’alarmisme com la idea que aquestes tecnologies són políticament neutrals en els seus efectes.

Una metaanàlisi publicada a Scientific Reports el desembre de 2025 va reunir set estudis amb 17.422 participants per comparar la capacitat persuasiva dels grans models de llenguatge amb la de comunicadors humans. En conjunt, no va trobar una diferència estadísticament significativa entre tots dos grups. Els resultats variaven considerablement segons el context i les condicions dels experiments.

Aquesta troballa és important: la IA no ha de ser necessàriament més persuasiva que una persona per resultar útil en una campanya. La seva capacitat de generar contingut a gran escala, adaptar missatges i mantenir interaccions pot fer-la rellevant per a la comunicació política.

 

Tecnologia Què pot modificar? Què no podem donar per fet?
Algoritmes L’exposició i la visibilitat dels missatges Que cada recomanació canviï les opinions
Bots La percepció de popularitat i l’abast aparent Que totes les interaccions siguin falses
IA generativa La quantitat, el format i la personalització dels missatges Que els continguts generats convencin sempre
Segmentació de dades Els públics als quals arriba cada missatge Que la personalització determini el vot
Sistemes combinats La velocitat i l’escala d’una possible operació d’influència Que tota campanya digital estigui coordinada

 

La conclusió científica és que hi ha mecanismes plausibles i evidències empíriques d’influència, però l’impacte sobre el comportament electoral real depèn de molts factors: les preferències prèvies, la confiança en la font, el context polític, el contingut i les característiques de cada plataforma.

 

Què està fent la Unió Europea?

La resposta reguladora europea combina diferents instruments.

  • El Reglament de serveis digitals (DSA) obliga les grans plataformes a avaluar i mitigar riscos sistèmics relacionats amb els processos electorals i el debat cívic.

    Shaping Europe’s digital future

     

  • El Reglament (UE) 2024/900, aplicable plenament des del 10 d’octubre de 2025, estableix obligacions de transparència per a la publicitat política i condicions específiques per a determinades tècniques de segmentació.

    European Commission

     

  • El Reglament europeu d’intel·ligència artificial (AI Act) contempla com a sistemes d’alt risc determinats usos de la IA destinats a influir en el resultat d’eleccions o referèndums, amb excepcions i criteris d’aplicació específics.

    AI Act Service Desk
    +1

     

Aquest marc no significa que tots els bots siguin il·legals, que tota persuasió política estigui prohibida o que qualsevol contingut generat amb IA hagi d’estar prohibit. La qüestió és la finalitat, el context, la transparència i les obligacions aplicables a cada pràctica.

Com podem protegir la llibertat de decisió?

La resposta no pot recaure exclusivament en la responsabilitat individual. Calen plataformes transparents, supervisió pública, periodisme d’investigació i eines que permetin estudiar els efectes dels algoritmes.

Però també hi ha mesures concretes que podem aplicar com a ciutadans:

  • Contrastar les declaracions polítiques amb fonts originals i mitjans independents.

  • No interpretar el nombre de seguidors, comentaris o visualitzacions com una mesura fiable del suport electoral.

  • Verificar els vídeos i àudios virals abans de compartir-los.

  • Consultar els programes electorals i comparar les propostes amb les actuacions dels candidats.

  • Diversificar les fonts informatives i revisar les opcions de personalització del feed.

  • Utilitzar la IA per comparar arguments i localitzar fonts, no com a substitut del criteri propi.

La transparència també és fonamental quan un contingut està patrocinat, quan hi ha una relació contractual amb una organització política o quan es fan servir comptes automatitzats per simular una mobilització ciutadana.

 

Com influeixen en la opinió pública mitjans de comunicació, editorials, premis com el «premi Planeta», o el Nobel?

Com influeixen els bancs? Com influeixen les empreses aminorant la inversió just uns mesos abans de les eleccions?

 

Qui construeix el que considerem important?

Mitjans, editorials i premis culturals com a actors d’influència en l’opinió pública

La influència sobre l’opinió pública no es produeix únicament a través de la política, la publicitat o les xarxes socials. També es construeix mitjançant la cultura: els llibres que arriben a les llibreries, els autors que apareixen a les portades, les obres que reben premis i les veus que els mitjans decideixen entrevistar.

El poder cultural no consisteix només a convèncer-nos que una idea és certa, sinó també a determinar quines idees coneixem, quines considerem rellevants i a qui reconeixem autoritat per interpretar el món.

Això no implica que els mitjans, les editorials o els jurats actuïn necessàriament de manera coordinada, ni que un premi sigui una operació de propaganda. Significa que aquestes institucions tenen capacitat per distribuir visibilitat, prestigi i legitimitat, tres recursos que poden influir en la manera com una societat pensa, debat i decideix.

Els mitjans de comunicació: seleccionar la realitat

Mecanisme: agenda-setting i framing

Els mitjans no poden explicar tots els esdeveniments que passen al món. Han de seleccionar-ne uns quants, dedicar-los un espai determinat i explicar-los des d’un angle concret.

Aquesta selecció té dues conseqüències diferents:

  • Agenda-setting: contribueix a establir quins temes percep la ciutadania com a importants.

  • Framing o enquadrament: influeix en com interpretem aquests temes, perquè destaca unes causes, unes conseqüències i uns responsables per damunt d’altres.

Posem per exemple el problema de l’habitatge. Una mateixa realitat es pot presentar com una crisi d’accés a un dret bàsic, com un problema d’oferta insuficient, com un conflicte entre propietaris i llogaters o com una qüestió de seguretat jurídica. Les dades poden coincidir parcialment, però el marc narratiu canvia les preguntes que ens fem i les solucions que considerem raonables.

Això és rellevant políticament: si un mitjà dedica molt de temps a parlar de determinats problemes i gairebé ignora uns altres, pot contribuir a configurar les prioritats del debat públic sense haver de demanar explícitament el vot per a ningú.

Les editorials: decidir quines històries arriben al públic

University Bookshop, Christchurch, New Zealand - Neat Places

Comment créer une quatrième de couverture qui donne…

Una editorial no és només una empresa que imprimeix llibres. També és una institució que selecciona autors, aposta per determinats temes, construeix catàlegs i decideix quines obres reben recursos de promoció.

En un mercat amb una oferta enorme, ser publicat, ser distribuït i ser visible són tres coses diferents.

Una obra pot tenir un gran valor literari o social i no arribar a una gran audiència. Una altra pot obtenir una distribució àmplia, presència als mitjans, aparadors destacats i campanyes publicitàries que la converteixin en un fenomen cultural.

Això no demostra que el llibre més venut sigui pitjor, ni que les editorials censurin sistemàticament determinades idees. Hi intervenen molts factors: qualitat percebuda, demanda, costos, drets, xarxes de llibreries, màrqueting i decisions comercials.

Tanmateix, la selecció editorial influeix en el paisatge cultural:

  • Quins autors es converteixen en referents.

  • Quines idees entren en la conversa quotidiana.

  • Quines experiències socials obtenen representació.

  • Quins debats es transformen en productes culturals de gran difusió.

  • Quines veus continuen circulant en espais minoritaris.

Les editorials, per tant, no determinen què pensa tothom, però poden contribuir a determinar quines idees tenen més oportunitats de ser llegides i discutides.

El Premi Planeta: prestigi literari, mercat i visibilitat

El Premi Planeta de Novel·la és un exemple interessant per estudiar la relació entre cultura, prestigi i indústria editorial.

Creat el 1952 per José Manuel Lara Hernández, el premi va néixer amb l’objectiu declarat de donar a conèixer autors i arribar a nous lectors. Actualment, la seva dotació econòmica i la capacitat de difusió del grup editorial el converteixen en un esdeveniment de gran impacte comercial.

La seva influència es pot analitzar en diferents nivells.

1. Converteix un llibre en un esdeveniment mediàtic.

El veredicte concentra l’atenció de mitjans, llibreries, xarxes socials i lectors. Una obra que potser hauria tingut una trajectòria comercial ordinària passa a formar part de l’actualitat cultural.

2. Transforma el reconeixement en un senyal de qualitat.

Quan un lector no coneix un autor, el premi li proporciona una drecera cognitiva: «Si ha guanyat aquest guardó, probablement val la pena llegir-lo». És un mecanisme comprensible, però no garanteix que l’obra agradi a tothom ni que sigui objectivament superior a altres llibres.

3. Uneix valor cultural i valor comercial.

El premi pot beneficiar el lector, l’autor i l’editorial, però també genera vendes i notorietat per al grup que el promou. Per això, és important distingir entre el valor literari d’una obra, el seu èxit comercial i la seva capacitat per ocupar l’espai públic.

4. Pot influir en la idea de què significa tenir èxit literari.

Si la cobertura cultural se centra repetidament en els mateixos grans premis i best-sellers, el públic pot acabar associant l’èxit literari amb la presència mediàtica, les vendes o el reconeixement institucional. Altres formes de literatura, editorials independents o autors menys promocionats poden rebre menys atenció.

Aquesta és la qüestió rellevant: no cal que hi hagi una manipulació deliberada perquè es produeixi un efecte d’influència. La mateixa estructura de promoció, distribució i cobertura mediàtica pot concentrar l’atenció en unes obres més que en unes altres.

Per analitzar el Premi Planeta amb rigor, doncs, cal examinar qui el concedeix, com es promociona, quina cobertura rep, quines obres queden fora del focus i com es distribueixen els beneficis econòmics i simbòlics. Això permet estudiar els seus incentius sense pressuposar que els seus resultats siguin fruit d’una operació política.

El Nobel de Literatura: el poder de consagrar un autor universal

La jurista sud-africana Navanethem Pillay és la guanyadora del Premi Nobel de la pau 2026. El Comitè Noruec del Nobel l'ha atorgat el premi pels seus esforços per promoure la pau i

El Premi Nobel de Literatura funciona d’una manera diferent del Premi Planeta. El concedeix l’Acadèmia Sueca, i el seu procediment inclou nominacions qualificades, una comissió especialitzada, lectura i avaluació de les obres i una decisió final de l’Acadèmia. Les nominacions i les deliberacions es mantenen confidencials durant cinquanta anys.

El Nobel no és només un premi: és una institució capaç de modificar la posició d’un autor dins del cànon literari internacional.

La seva influència opera, com a mínim, de quatre maneres:

  • Consagració: converteix un escriptor en una referència cultural internacional.

  • Traducció i circulació: pot augmentar l’interès per traduir, reeditar i distribuir la seva obra en altres llengües i mercats.

  • Interpretació: les justificacions oficials, les entrevistes i els comentaris dels crítics orienten la manera com s’explica la importància de l’autor.

  • Memòria cultural:contribueix a decidir quins escriptors passen a formar part del relat que una època construeix sobre la literatura universal.

Això no significa que el Nobel determini per si sol què llegim o què pensem. Tampoc no demostra que les decisions del jurat responguin a interessos polítics ocults. Però sí que permet plantejar una pregunta legítima: qui té l’autoritat per decidir quines veus representen la literatura universal?

Qualsevol selecció cultural comporta criteris, perspectives i límits. Les decisions del Nobel poden ser objecte de debat sobre la representació geogràfica, lingüística, cultural o de gènere, sense que això invalidi automàticament el mèrit de les persones premiades.

La distinció és important: estudiar les conseqüències culturals d’una decisió no és el mateix que afirmar que coneixem les intencions privades de qui l’ha presa.

 

De la cultura a la política: com es construeix l’autoritat

Els mitjans, les editorials i els premis no influeixen de la mateixa manera, però poden reforçar-se mútuament.

1. Selecció

Una institució decideix què publica, destaca o premia.

2. Visibilitat

Mitjans, llibreries i plataformes amplifiquen algunes obres i veus.

3. Prestigi

El reconeixement institucional es converteix en un senyal de credibilitat o importància.

4. Interpretació social

El públic incorpora determinats temes, autors i marcs interpretatius al seu univers cultural.

Esquema analític: representa un mecanisme possible d’influència, no una seqüència inevitable ni una prova de coordinació entre institucions.

Aquest procés també pot tenir conseqüències polítiques. Les novel·les, els assajos, les sèries i els documentals poden influir en la manera com interpretem la desigualtat, la immigració, el feminisme, la identitat nacional, el poder econòmic o les institucions democràtiques.

Una obra pot humanitzar un col·lectiu que abans apareixia com una estadística; una altra pot normalitzar una determinada visió de l’autoritat o de l’ordre social. Els mitjans poden reforçar aquestes interpretacions quan seleccionen unes obres per comentar-les i n’ignoren d’altres.

Aquesta influència, però, no és mecànica. Els lectors interpreten les obres a partir de les seves experiències, coneixements i valors. Un mateix llibre pot generar lectures contraposades i, fins i tot, reforçar una interpretació diferent de la que sembla proposar.

La recerca sobre agenda-setting, iniciada de manera emblemàtica per Maxwell McCombs i Donald Shaw, ajuda a entendre per què la selecció i la prominència de determinats temes poden influir en les prioritats del públic, encara que no determinin directament les seves opinions.

El problema no és només la censura: és la distribució desigual de l’atenció

Quan pensem en control ideològic, sovint imaginem un govern que prohibeix llibres o un mitjà que difon propaganda explícita. Però la influència cultural també pot actuar de manera menys visible.

No cal prohibir una obra perquè tingui poca repercussió. Pot ser suficient que no rebi distribució, que no aparegui als suplements culturals, que no es tradueixi o que no obtingui els recursos promocionals que permeten arribar a una audiència àmplia.

A l’inrevés, una obra amb una gran infraestructura de difusió pot esdevenir omnipresent sense que el públic conegui els criteris comercials o institucionals que han contribuït a aquesta visibilitat.

Això no vol dir que tota desigualtat de visibilitat sigui censura. Els recursos són limitats i els mitjans, les editorials i els jurats han de seleccionar. La qüestió és si aquests processos són plurals, transparents, independents i oberts a veus diverses.

Per analitzar-los críticament, convé fer preguntes concretes:

  • Qui finança, edita, distribueix o promociona el contingut?

  • Qui decideix què rep cobertura i què queda fora?

  • Hi ha diversitat real de perspectives i procedències?

  • El prestigi prové de criteris independents, d’una estratègia comercial o d’una combinació de factors?

  • Quines veus no tenen accés als mateixos canals de difusió?

  • Els mitjans distingeixen entre informació, crítica, publicitat i contingut patrocinat?

     

Com influeix en el vot les sèries i cinema que es publica?

Com influeixen les sèries i el cinema en el vot? La política a través de la cultura audiovisual

Les sèries i les pel·lícules poden influir en la manera com interpretem la política, les institucions, els conflictes socials i les persones que exerceixen el poder. No necessiten demanar-nos el vot per a un partit: poden contribuir a construir les nostres idees sobre què és just, qui representa una amenaça, quines desigualtats considerem tolerables i quines solucions ens semblen possibles.

La seva influència no és automàtica ni determina el comportament electoral. Depèn de l’obra, de com es representa la realitat, de l’experiència de l’espectador, del context polític i de les converses que genera. Però és un camp rellevant per entendre com es forma l’opinió pública.

La idea central és que el cinema i les sèries no només expliquen històries: també ofereixen marcs per interpretar el món.

1. Sis mecanismes d’influència política

Reseña de serie: Día Cero (Zero Day) en Netflix

1. Normalització de determinades idees

Quan una conducta, una política o una manera d’exercir el poder apareix repetidament en pantalla, pot arribar a semblar més habitual o acceptable. La repetició no implica necessàriament que l’espectador l’aprovi, però pot influir en què percep com a normal.

Cerca de tu casa - Ver película en RTVE

2. Construcció de l’empatia

Una història sobre desnonaments, precarietat, migració o discriminació converteix una qüestió abstracta en una experiència humana concreta. Pot afavorir que l’espectador reconsideri els seus prejudicis o comprengui millor altres perspectives.

Film Review: "Spotlight" - Psychological Safety in Pursuit of Truth

3. Construcció de la confiança i la desconfiança

Una sèrie pot representar els polítics com a servidors públics, oportunistes o corruptes; els jutges, com a garants de drets o com a instruments de poder; i els periodistes, com a investigadors o manipuladors. Aquestes representacions poden influir en les expectatives del públic sobre les institucions reals.

Photography GPT Project. Yes, AI can help your photography… | by BillfordX | Mr. Plan ₿ Publication | Medium

4. Definició de les amenaces

Les històries poden presentar la inseguretat, la immigració, el crim, el terrorisme, les elits econòmiques o l’Estat com les principals fonts de perill. El que una societat identifica com a amenaça pot condicionar quines polítiques considera necessàries.

The Philosophy of Succession: A Ruthless Look at Power, Nihilism, and the American Elite. | Stoic Mentality

5. Marc moral i responsabilitat

Una pel·lícula pot explicar la pobresa com el resultat de decisions individuals o com una conseqüència de les estructures econòmiques. Pot presentar el fracàs com una responsabilitat personal o com un problema col·lectiu. Cada relat orienta l’atenció cap a causes i solucions diferents.

Movie Quality Is Broken: How to Outsmart Ratings, Hype and

6. Conversa social i identitat

Les sèries es converteixen en referents compartits. Les frases, els personatges i els conflictes que comentem amb amistats o a les xarxes poden fer que determinats temes entrin en el debat públic i es vinculin a identitats polítiques o generacionals.

Exemples: què ens transmeten les ficcions audiovisuals?

Les obres següents permeten observar com les històries construeixen una determinada mirada sobre el poder i la societat. No cal suposar que els seus creadors volen influir electoralment per analitzar-ne els possibles efectes culturals.

The Apprentice (2004) - NBC Reality Series - Where To Watch

The Apprentice

Marc: l’èxit empresarial com a prova de capacitat per governar.

Durant anys, el programa va presentar Donald Trump com un empresari amb autoritat, capacitat de negociació i habilitat per prendre decisions. Un estudi publicat a American Political Science Review va trobar evidència que l’exposició al programa va contribuir al seu rendiment electoral a les primàries republicanes de 2016. És un cas especialment rellevant perquè mostra com l’entreteniment pot construir la imatge pública d’una persona abans que aquesta competeixi electoralment.

Cambridge Core

Sección visual de Borgen (Serie de TV) - FilmAffinity

Borgen

Marc: la política com a negociació entre ideals, poder i compromisos.

La sèrie presenta coalicions, negociacions parlamentàries, relacions amb els mitjans i dilemes ètics. Pot ajudar a entendre que la política institucional no és només una competició entre bons i dolents, sinó també un procés de negociació i conflicte entre objectius legítims. Alhora, la ficció selecciona i dramatitza els dilemes que mostra.

Dans le passé ou dans le futur, le trailer de la saison 7 de Black Mirror nous embarque dans sa paranoïa contagieuse

Black Mirror

Marc: la tecnologia com a estructura de poder.

Les històries sobre vigilància, reputació digital, algoritmes i manipulació permeten imaginar les conseqüències polítiques de tecnologies que sovint semblen neutres. Poden fomentar preguntes sobre privacitat, llibertat i responsabilitat empresarial, encara que les seves representacions extremes no siguin descripcions directes de la realitat.

Don’t Look Up: Leonardo DiCaprio and Jennifer Lawrence must save Earth in first trailer | The Independent

Don’t Look Up

Marc: la dificultat d’actuar davant d’una amenaça quan la política, els mitjans i els interessos econòmics competeixen per l’atenció.

La pel·lícula utilitza una amenaça planetària fictícia per satiritzar la resposta institucional, la polarització i l’espectacle mediàtic. El seu interès polític rau en el marc interpretatiu que proposa, no en el fet que tots els espectadors n’extreguin la mateixa conclusió.

‘House Of Cards’: Production On Netflix Series Suspended Indefinitely Following Kevin Spacey Allegations

House of Cards

Marc: la política com a lluita pel control, l’ambició i la manipulació.

Si l’espectador consumeix sobretot ficcions en què els polítics actuen per interès personal, pot acabar disposant d’un repertori narratiu molt cínic per interpretar la política real. Això no vol dir que la sèrie provoqui necessàriament desconfiança, sinó que ofereix una manera concreta d’explicar el poder.

 

Bob Wilton (Ewan McGregor), un periodista que ha sido enviado a Irak, conoce allí a Lyn Cassidy (George Clooney), un soldado que asegura que ha sido adiestrado para usar su mente como arma. El creador de este revolucionario programa basado en la fuerza de la psique, y que podría cambiar las artes de la guerra, fue Bill Django (Jeff Bridges), que reclutó a hombres con ciertos poderes telepáticos para crear el Ejército de la Nueva Tierra.

 

Què diu la recerca sobre la influència real?

La qüestió no és només teòrica. Hi ha estudis que han examinat si l’entreteniment pot alterar actituds polítiques.

  • Una meta-anàlisi publicada el 2021 a Journal of Communication, que va reunir 3.842 estimacions d’efectes de 406 mostres independents, va trobar una associació global petita però consistent entre l’exposició televisiva i determinades percepcions de la realitat social. Això dona suport a la idea que els efectes poden acumular-se, però no significa que totes les sèries tinguin el mateix impacte.

    Oxford Academic
  • Un experiment publicat a Social Science Quarterly el 2014 va observar que pel·lícules amb missatges polítics explícits o subtils podien modificar actituds, especialment sobre qüestions que havien rebut menys enquadrament mediàtic. Els resultats experimentals no permeten predir automàticament com votarà cada espectador en unes eleccions reals.

    Wiley Online Library
  • L’estudi sobre The Apprentice aporta un exemple més directament electoral: investiga com l’exposició a un programa d’entreteniment va contribuir a construir una imatge de lideratge associada posteriorment a un candidat real.

    Cambridge Core

Per tant, la recerca permet parlar d’influència sobre actituds, percepcions i, en determinades circumstàncies, comportaments electorals. Però no justifica afirmar que una plataforma, una productora o una sèrie concreta determini per si sola el resultat d’unes eleccions.

 

Qui decideix quines històries arriben a la pantalla?

Aquest és un aspecte especialment interessant si relacionem cinema i sèries amb les editorials, els premis literaris i els mitjans de comunicació.

La producció audiovisual implica decisions successives:

  • Desenvolupament i guió

Quins conflictes, personatges i punts de vista es consideren dignes d’explicar?

  • Finançament i producció

Quines històries obtenen pressupost, talent i temps de producció?

  • Distribució i plataformes

Quines obres s’estrenen, es recomanen i es mantenen visibles?

  • Promoció i conversa pública

Quines obres reben entrevistes, crítiques, premis i debat a les xarxes?

  • Cada fase pot afavorir uns temes i dificultar-ne d’altres. Això no prova que hi hagi una direcció ideològica centralitzada: hi intervenen criteris comercials, preferències creatives, riscos financers, decisions editorials i expectatives de l’audiència.

Tanmateix, si les mateixes perspectives reben reiteradament més recursos i difusió, poden acabar ocupant una part desproporcionada de l’imaginari col·lectiu.

De l’imaginari audiovisual a la decisió de vot

La influència es pot produir sense que l’espectador relacioni conscientment una ficció amb una elecció. Un possible recorregut és aquest:

  • Exposició repetida a històries

Personatges, conflictes, valors i representacions

  • Associacions mentals

Qui sembla competent, perillós, just o corrupte?

  • Interpretació de l’actualitat

Les notícies reals es llegeixen a través de marcs ja coneguts.

  • Judici polític

Les expectatives poden influir en la valoració de partits, líders i polítiques.

  • Model explicatiu possible, no una cadena causal inevitable.

El vot, però, també depèn de l’economia, les experiències personals, la identitat política, les relacions socials, els mitjans informatius i les propostes dels partits. La ficció és una peça d’un sistema d’influències molt més ampli.

 

La pregunta crítica: entreteniment o persuasió política?

Per analitzar una sèrie o una pel·lícula, podem utilitzar aquestes preguntes:

  • Qui té veu?

    Quins personatges poden explicar la seva versió dels fets i quins apareixen només com una amenaça o un estereotip?

  • Qui té la culpa?

    El conflicte s’explica per decisions individuals, per estructures socials o per una combinació de factors?

  • Quina solució es presenta com a possible?

    Reformar les institucions, reforçar l’autoritat, actuar col·lectivament o confiar en un líder excepcional?

  • Què queda fora de camp?

    Quines causes, dades o alternatives no formen part de la història?

  • Quina imatge de la política es repeteix?

    La cooperació democràtica, la negociació, la corrupció, el caos o el lideratge autoritari?

  • Qui promociona l’obra i com?

    Quines plataformes, campanyes, entrevistes i recomanacions contribueixen a fer-la visible?

Aquestes preguntes permeten analitzar els efectes culturals d’una obra sense haver de demostrar que els seus creadors volien influir en el vot.

Les sèries i el cinema formen part de la infraestructura cultural amb què una societat interpreta la realitat. Poden reforçar estereotips, qüestionar estructures de poder, generar empatia, alimentar el cinisme o fer visibles problemes que fins aleshores havien rebut poca atenció.

La influència més profunda no sempre és la que ens convenç d’una opinió concreta, sinó la que contribueix a definir quines preguntes ens fem, quines persones considerem creïbles i quines solucions som capaços d’imaginar.

I aquí apareix una qüestió fonamental per al teu plantejament sobre propaganda i opinió pública: si els mitjans seleccionen els temes, les editorials decideixen quines veus publiquen i els premis atorguen prestigi, les productores i les plataformes també participen en la construcció de l’imaginari social. No necessàriament perquè actuïn de manera coordinada, sinó perquè les seves decisions condicionen quines històries arriben a milions de persones.

La pregunta no és només què ens vol explicar una obra, sinó també per què aquesta història arriba a nosaltres, quina visió del món fa possible i quines altres històries no estem veient.

 

Com es construieix la veritat?

Teories filosòfiques i socials:

Com es construeix la veritat? Teories filosòfiques i socials

La veritat és una de les qüestions centrals de la filosofia, però també de la sociologia, la psicologia, la comunicació i la política. Com sabem que una cosa és certa? Qui té autoritat per definir-la? Fins a quin punt allò que considerem veritat depèn de l’educació, la cultura, els mitjans de comunicació o les institucions?

Aquestes preguntes són especialment rellevants en una societat en què les notícies, les sèries, els influencers, els algoritmes i la intel·ligència artificial competeixen per captar la nostra atenció i orientar la nostra interpretació del món.

La idea fonamental és distingir entre la veritat, el coneixement que tenim de la veritat i les condicions socials que fan que una afirmació sigui acceptada com a vertadera. Són tres qüestions relacionades, però no equivalents.

Una afirmació pot ser certa encara que ningú no la cregui. Una afirmació falsa pot ser acceptada per milions de persones. I una societat pot disposar de proves fiables, però no distribuir-les de manera igualitària ni concedir la mateixa credibilitat a tothom.

Què vol dir que una cosa és veritat?

La filosofia ha desenvolupat diferents teories per explicar què fa que una afirmació sigui vertadera.

1. Teoria de la correspondència

Aristòtil i la tradició realista

Una afirmació és vertadera quan correspon als fets o a la realitat. Dir que plou és vertader si, efectivament, plou en el lloc i moment als quals ens referim.

Pregunta clau: què passa realment, independentment del que creguem?

2. Teories pragmatistes

Charles S. Peirce, William James i John Dewey

Estudien la relació entre veritat, investigació, experiència i conseqüències pràctiques. En Peirce, la investigació crítica i continuada és central per corregir les creences. El pragmatisme no equival simplement a dir que «és veritat allò que em funciona».

Pregunta clau: com podem posar a prova una creença i corregir-la quan falla?

3. El problema del coneixement

Immanuel Kant

Kant analitza com les nostres facultats cognitives i les formes amb què organitzem l’experiència condicionen allò que podem conèixer. No podem assumir que percebem la realitat sense cap mediació.

Pregunta clau: quines condicions fan possible el nostre coneixement i quins són els seus límits?

4. Teories consensuals i discursives

Jürgen Habermas

Examinen com les afirmacions poden ser qüestionades i justificades mitjançant arguments en condicions de diàleg. El consens, però, no garanteix per si mateix la veritat: un grup pot estar equivocat o patir pressions que impedeixin un debat lliure.

Pregunta clau: podem justificar una afirmació davant d’altres persones amb arguments i proves, sense coerció?

Aquestes teories no resolen la qüestió de la mateixa manera. La correspondència posa l’accent en els fets; el pragmatisme, en la investigació i la correcció; Kant, en les condicions del coneixement, i Habermas, en la justificació pública de les afirmacions.

La veritat també té una dimensió social

Encara que els fets no depenguin necessàriament de les nostres creences, el procés pel qual una societat identifica, valida i difon allò que considera cert és social.

La sociologia del coneixement estudia precisament com les idees, les creences i les categories amb què interpretem el món estan relacionades amb la societat en què vivim.

The Social Construction of Reality: A Treatise in the Sociology of Knowledge | Peter L. Berger, Thomas Luckmann | 9780385058988 | Periplus Online Bookstore - Indonesia

Peter L. Berger i Thomas Luckmann — La construcció social de la realitat

En el llibre The Social Construction of Reality (1966), expliquen com els hàbits, les institucions, el llenguatge i les interaccions humanes produeixen una realitat social que les persones acaben experimentant com a objectiva.

Per exemple, els diners tenen un valor que depèn de convencions i institucions compartides. Això no significa que siguin imaginaris: les seves conseqüències econòmiques són ben reals.

Émile Durkheim — Els fets socials

Durkheim estudia com les normes, els valors i les institucions existeixen més enllà de cada individu i condicionen la seva conducta. Moltes coses que considerem normals o evidents són apreses i reforçades col·lectivament.

Aplicació: la societat influeix no només en què creiem, sinó també en què ens sembla natural, acceptable o impensable.

Thomas S. Kuhn — Els paradigmes científics

A The Structure of Scientific Revolutions (1962), Kuhn analitza com les comunitats científiques treballen dins de paradigmes compartits, que orienten les preguntes, els mètodes i la interpretació dels resultats.

Això no vol dir que la ciència sigui una opinió més: mostra que la investigació es desenvolupa en contextos històrics i comunitaris, amb procediments que també poden ser revisats.

La distinció decisiva és aquesta: que una realitat sigui socialment construïda no significa que sigui falsa, arbitrària o manipulada. Significa que cal estudiar com es crea, es manté, es transforma i adquireix legitimitat.

 

Michel Foucault: la veritat i les relacions de poder

Michel Foucault (1926–1984)

Foucault estudia com les institucions, els discursos i les relacions de poder influeixen en la producció i la validació del coneixement. La seva anàlisi no consisteix simplement a dir que tota veritat és una mentida imposada pels poderosos, sinó a investigar quins procediments fan que determinades afirmacions siguin reconegudes com a coneixement legítim.

Foucault utilitza el concepte de règim de veritat per analitzar els mecanismes socials i institucionals que determinen què es considera vertader, qui té autoritat per parlar i quins procediments s’accepten per validar el coneixement.

Pensem en una qüestió com la salut mental, la criminalitat o l’educació. Les categories que utilitzen els professionals, els sistemes jurídics, les administracions i els mitjans no són neutrals en tots els seus efectes: poden influir en com es classifiquen les persones, quins comportaments es consideren normals i quines intervencions es justifiquen.

Aplicació a la política i als mitjans: quan una institució, un expert o un mitjà defineix un problema, també pot condicionar el vocabulari amb què la societat el debat.

Per exemple, anomenar una situació «crisi humanitària», «problema d’ordre públic» o «conflicte de recursos» no és només triar paraules diferents. Cada expressió dirigeix l’atenció cap a determinats aspectes i pot fer que algunes solucions semblin més pertinents que unes altres.

La pregunta foucaultiana seria: quines relacions de poder intervenen en la definició d’aquest problema, i quines veus tenen autoritat per definir-lo?

 

Antonio Gramsci: l’hegemonia cultural

Antonio Gramsci (1891–1937)

Gramsci va desenvolupar el concepte d’hegemonia cultural per explicar com un grup social pot mantenir la seva influència no només mitjançant la coerció, sinó també aconseguint que determinades idees i valors siguin percebuts com a sentit comú.

Aquesta perspectiva és especialment útil per analitzar el cinema, les sèries, la publicitat, les editorials i els mitjans.

Una idea no necessita ser imposada per una llei per adquirir una gran influència. Pot convertir-se en una evidència cultural a través de la seva repetició en històries, converses, institucions i pràctiques quotidianes.

Per exemple, una societat pot arribar a considerar que l’èxit depèn exclusivament de l’esforç individual, o que la desigualtat és inevitable, perquè aquests marcs apareixen reiteradament en relats culturals i discursos públics. També poden circular narratives contràries que posin l’accent en les estructures econòmiques i la responsabilitat col·lectiva.

Això no significa que tothom acabi pensant igual. L’hegemonia sempre pot ser qüestionada, negociada o substituïda per altres interpretacions.

La idea clau: el poder cultural també consisteix a influir en allò que una societat considera normal, raonable o inevitable.

 

Hannah Arendt: què passa quan els fets deixen d’importar?

La banalitat del mal.

Hannah Arendt on the New Right | Commonweal Magazine

Hannah Arendt (1906–1975)

En el seu assaig Truth and Politics (1967), Arendt examina la fragilitat de la veritat factual en la vida política i la facilitat amb què els fets poden quedar subordinats a interessos, ideologies i relats de poder.

Arendt distingeix entre les veritats que podem discutir filosòficament i els fets concrets que sostenen una realitat compartida: què va passar, qui hi era, quina decisió es va prendre o què mostren els documents.

Els fets poden ser interpretats de maneres diferents, però si una societat perd la capacitat de distingir entre proves i afirmacions interessades, el debat públic es debilita.

Aquesta reflexió és molt actual en un entorn en què circulen continguts manipulats, vídeos fora de context, imatges generades per IA i afirmacions repetides fins que semblen familiars.

Un dels riscos més importants no és només que una persona cregui una mentida concreta. És que arribi a pensar que no hi ha cap manera fiable de saber què ha passat i que totes les versions són igualment interessades.

La resposta no és suposar que els mitjans o les institucions sempre tenen raó. És preservar els procediments que permeten contrastar afirmacions: documents, testimonis verificables, dades, transparència, pluralitat de fonts i rectificació dels errors.

Com es transforma una afirmació en una veritat socialment acceptada?

Podem representar el procés amb un model analític que connecta les teories anteriors.

Un fet o una afirmació

Succeeix un esdeveniment o algú proposa una explicació.

Selecció i interpretació

Mitjans, experts, institucions i creadors decideixen quins aspectes destaquen.

Difusió i repetició

L’afirmació circula per notícies, converses, xarxes, llibres i continguts audiovisuals.

Validació social

La credibilitat de la font, el prestigi i el suport del grup poden augmentar-ne l’acceptació.

Normalització

La idea pot incorporar-se al sentit comú i influir en decisions i comportaments.

Aquest esquema descriu un procés possible, no una seqüència inevitable. Les proves, les contradiccions, la crítica i les experiències personals poden modificar-lo en qualsevol fase.

La teoria de l’agenda-setting de McCombs i Shaw ajuda a explicar per què la prominència mediàtica d’un tema pot influir en la importància que li atribueix el públic.

La psicologia de la desinformació, al seu torn, mostra que la repetició, les emocions i els factors socials poden afavorir l’acceptació d’afirmacions incorrectes i que algunes creences persisteixen fins i tot després d’una rectificació.

Però cal recordar que difusió i veritat no són equivalents. Una afirmació pot ser popular i falsa, o minoritària i ben fonamentada.

Cinc conceptes que no hauríem de confondre

Concepte Què significa? Exemple
Veritat factual Allò que va passar o que es pot contrastar empíricament. Un document acredita la data d’una decisió.
Coneixement Allò que podem justificar amb evidències i mètodes adequats. Diverses fonts independents confirmen un fet.
Construcció social Procés pel qual les interaccions i les institucions creen o mantenen significats i normes compartides. Una societat estableix què considera un comportament professional.
Opinió pública Conjunt divers i canviant d’opinions, percepcions i prioritats socials. La ciutadania debat quins problemes considera més urgents.
Propaganda Comunicació orientada a influir en actituds o comportaments, sovint mitjançant selecció interessada, simplificació o manipulació. Una campanya difon missatges esbiaixats per afavorir una causa.

Aquestes categories poden relacionar-se, però no són intercanviables. Una construcció social no és necessàriament propaganda; una opinió majoritària no és necessàriament certa; i una institució amb poder no té necessàriament raó en totes les seves afirmacions.

Com podem construir coneixement més fiable?

No podem eliminar completament els nostres condicionaments culturals, cognitius i socials. Sí que podem millorar els procediments amb què formem i revisem les nostres creences.

  • Separar fets i interpretacions. Què sabem, què deduïm i què només sospitem?

  • Contrastar fonts independents. Repetir una mateixa afirmació en molts mitjans no equival a disposar de moltes proves independents.

  • Examinar l’evidència original. Sempre que sigui possible, consultar documents, dades, estudis i declaracions completes.

  • Buscar contraexemples. Quina evidència podria demostrar que la nostra interpretació és incorrecta?

  • Reconèixer els incentius. Qui publica, finança o difon una afirmació, i quins interessos hi pot haver en joc?

  • Acceptar la revisió.Canviar d’opinió davant de proves millors no és una feblesa; és una part essencial del coneixement.

  • Preservar el pluralisme. Escoltar perspectives diferents, sense assumir que totes les afirmacions tenen el mateix suport factual.

Aquestes pràctiques són especialment importants en un entorn en què els algoritmes poden reforçar continguts afins a les nostres preferències i la IA pot generar textos, veus i imatges molt convincents.

La veritat entre la realitat, el poder i el coneixement

Les teories filosòfiques i socials ens ajuden a entendre que la veritat té diferents dimensions. Hi ha fets que no depenen de les nostres opinions; hi ha límits en la manera com coneixem el món; i hi ha institucions, llenguatges i relacions de poder que condicionen quines afirmacions arriben a ser reconegudes com a veritables.

La qüestió democràtica no és només qui té dret a parlar, sinó també quines condicions permeten contrastar el que es diu, qüestionar l’autoritat i corregir els errors.

La veritat no es converteix en veritat perquè la majoria hi cregui. Però allò que una societat accepta com a veritat pot determinar com viu, què considera just i com decideix el seu futur.

Una cultura crítica no consisteix a desconfiar de tot, sinó a distingir entre autoritat i evidència, entre consens i prova, entre interpretació i manipulació. I, sobretot, a mantenir oberta la possibilitat de revisar allò que donàvem per cert.

Com es relaciona tot això amb els algoritmes, els bots i la IA?

En l’entorn digital, aquests mecanismes poden amplificar-se. Els algoritmes recomanen continguts segons diversos senyals; les plataformes distribueixen visibilitat; els bots poden simular activitat o suport social, i la IA pot facilitar la producció massiva de missatges.

Així, un llibre, un autor o una interpretació cultural poden adquirir notorietat per una combinació de prestigi institucional, cobertura mediàtica, publicitat, recomanacions automatitzades i activitat a les xarxes.

Cal distingir, però, entre popularitat, prestigi i veracitat. Que un contingut sigui molt compartit no demostra que sigui representatiu de l’opinió pública; que una obra guanyi un premi no converteix totes les interpretacions que se’n fan en fets; i que un autor aparegui sovint a les xarxes no implica necessàriament una campanya coordinada.

La pregunta útil no és només qui controla un missatge, sinó també quins mecanismes fan que alguns missatges circulin més que altres i quins incentius sostenen aquesta circulació.

 

Qui decideix què mereix la nostra atenció?

Els mitjans, les editorials i els premis literaris formen part de les institucions que organitzen la visibilitat cultural. No determinen de manera absoluta què pensa la ciutadania, però poden influir en els temes que entren al debat, les veus que adquireixen autoritat i les idees que es converteixen en referències compartides.

Aquesta capacitat pot enriquir la societat quan descobreix obres valuoses, dona veu a experiències ignorades i facilita el debat. També mereix escrutini quan la concentració de recursos, la manca de pluralitat o els interessos comercials redueixen la diversitat de perspectives accessibles.

La qüestió de fons és democràtica: no només hem de poder expressar lliurement les nostres idees; també hem de poder accedir a una pluralitat real d’idees perquè la nostra opinió es formi amb autonomia.

La influència cultural no necessita dir-nos què hem de pensar. De vegades, n’hi ha prou que ens mostri repetidament què és important, qui és digne de ser escoltat i quines idees mereixen ocupar el centre de la conversa.

 

Què són els patrons obscurs?

Els patrons obscurs (dark patterns) són tècniques de disseny d’interfícies digitals que aprofiten els mecanismes psicològics i els hàbits de les persones per orientar-les cap a determinades decisions, sovint en benefici de la plataforma o de qui la controla, i en detriment dels seus interessos.

Es poden trobar en webs, aplicacions, xarxes socials, comerç electrònic, subscripcions digitals i també en entorns de comunicació política.

La clau és que no es tracta simplement de dissenyar una interfície atractiva o persuasiva. Es tracta de dificultar una elecció lliure i informada mitjançant l’engany, la pressió, l’ocultació d’informació o obstacles deliberats.

 

Exemples de patrons obscurs:

 

The Real Reason Websites Want You to Accept All Cookies | by Nkiru Nwanolue | Medium

1. Consentiment manipulat

El botó «Acceptar-ho tot» destaca visualment, mentre que rebutjar les galetes requereix més passos o és difícil de trobar.

Consumer advocacy group highlights difficulty in cancelling fitness app subscriptions | Australasian Leisure Management

2. Laberint de cancel·lació

Contractar un servei és fàcil, però donar-se de baixa exigeix navegar per menús, confirmar diverses vegades o contactar amb atenció al client.

False Urgency - Dark Pattern by Rener Aljustyo on Dribbble

3. Falsa urgència

Un compte enrere o un avís de places limitades crea pressió per decidir ràpidament, encara que l’escassetat sigui fictícia.

How are default choices designed in Indian apps?

4. Opcions preseleccionades

Una casella activa o un servei addicional s’inclou per defecte, de manera que l’usuari pot acceptar-lo sense adonar-se’n.

 

Com funcionen psicològicament els patrons obscurs al relat de les xarxes socials, amb els influenciadors, editorials, empreses, escoles i als mitjans de comunicació?

Els patrons obscurs aprofiten mecanismes cognitius habituals:

  • Biaix per defecte: tendim a mantenir l’opció que ja està seleccionada.

  • Pressió temporal: la urgència redueix el temps disponible per reflexionar.

  • Fatiga decisional: com més passos i obstacles hi ha, més probable és que abandonem o acceptem l’opció fàcil.

  • Aversió a la pèrdua: ens preocupa més perdre una oportunitat que no pas obtenir un benefici equivalent.

  • Pressió social: podem interpretar que una opció és millor perquè sembla que tothom l’escull.

Aquests mecanismes no són necessàriament manipuladors per si mateixos.

El que importa és com es dissenya l’experiència i si facilita o dificulta que la persona decideixi lliurement.

 

Quina relació tenen amb els algoritmes, la IA i el vot?

Aquí és on el concepte es torna especialment interessant per al màrqueting polític.

Exemple 1

Manipular la visibilitat

Una plataforma destaca sistemàticament determinats missatges polítics i dificulta trobar informació alternativa. Això pot condicionar l’exposició informativa, encara que no sigui necessàriament un patró obscur: cal examinar el disseny, les intencions i els efectes.

Exemple 2

Fabricar una sensació de majoria

Un conjunt de comptes coordinats aparenta que milers de persones donen suport a una proposta. Això és una possible forma de manipulació social, però no és, per definició, un patró obscur d’interfície.

Exemple 3

Pressionar emocionalment

Un missatge personalitzat utilitza la por, la culpa o una falsa urgència per empènyer algú a donar suport a una opció política, sense oferir-li una visió equilibrada dels fets.

Exemple 4

Amagar les alternatives

Una interfície presenta una opció com si fos l’única raonable i dificulta comparar programes, consultar fonts o rebutjar una recomanació.

La distinció és important: els patrons obscurs manipulen la manera com es presenta una elecció; els algoritmes condicionen la distribució de la informació; els bots poden simular suport social; i la IA pot personalitzar els missatges persuasius. Són mecanismes diferents que poden coincidir en una mateixa estratègia.

Estan prohibits els patrons obscurs?

No tots els patrons obscurs són automàticament il·legals, però determinades pràctiques poden vulnerar la normativa europea.

  • El Reglament general de protecció de dades (RGPD) exigeix que el consentiment sigui lliure, específic, informat i inequívoc quan aquesta és la base jurídica del tractament.

  • El Reglament de serveis digitals (DSA), en el seu article 25, prohibeix als proveïdors de plataformes en línia dissenyar, organitzar o gestionar les seves interfícies de manera que enganyin o manipulin els usuaris o perjudiquin substancialment la seva capacitat de prendre decisions lliures i informades.

  • La normativa de protecció dels consumidors també pot ser aplicable quan aquestes pràctiques constitueixen accions o omissions comercials deslleials.

La qualificació jurídica depèn del cas concret, de la pràctica i de la normativa aplicable.

 

Com detectar patrons obscurs?

Abans d’acceptar una decisió digital, pregunta’t:

  1. Puc rebutjar aquesta opció amb la mateixa facilitat amb què puc acceptar-la?

  2. M’estan pressionant perquè decideixi ràpidament?

  3. Hi ha costos, condicions o conseqüències que no es mostren clarament?

  4. Estic escollint lliurement o simplement segueixo l’opció que m’han posat més fàcil?

  5. Puc comparar alternatives i entendre qui es beneficia de la meva decisió?

La idea fonamental: no tota persuasió és manipulació. El límit es comença a creuar quan el disseny deixa d’ajudar-nos a decidir i passa a explotar les nostres limitacions per conduir-nos cap a una decisió que potser no hauríem pres amb informació clara i llibertat real.

I, en política, això obre una pregunta especialment rellevant: si el disseny d’una interfície pot condicionar com comprem, acceptem galetes o contractem serveis, fins a quin punt pot condicionar també com interpretem la informació política i com ens formem una decisió de vot?

 

La batalla electoral també es lliura en els sistemes que organitzen la informació

Els algoritmes poden condicionar què veiem; els bots poden alterar l’aparença de popularitat; la IA pot multiplicar i personalitzar els missatges. Quan aquests recursos es combinen amb estratègies de comunicació política, poden modificar l’entorn informatiu en què la ciutadania forma les seves opinions.

Però cal distingir entre influència, manipulació i determinació. Cap d’aquestes tecnologies no controla inevitablement el vot de les persones, i la magnitud dels seus efectes depèn del context i de les proves disponibles.

El repte democràtic és garantir que la ciutadania pugui conèixer l’origen dels missatges, contrastar les afirmacions i identificar els interessos que hi ha al darrere.

La pregunta no és només qui intenta convèncer-nos de votar una opció política. És qui selecciona la informació que rebem, qui pot fabricar l’aparença d’un consens i qui té la capacitat tecnològica per influir en el debat públic.

La llibertat de vot no consisteix únicament a poder escollir. També requereix unes condicions informatives que permetin prendre decisions amb coneixement de causa.

 

Referències i lectures per aprofundir

Maxwell McCombs i Donald Shaw (1972). «The Agenda-Setting Function of Mass Media». Public Opinion Quarterly. Estudi fundacional sobre la relació entre l’agenda dels mitjans i la importància atribuïda als temes públics.

Robert M. Entman (1993). «Framing: Toward Clarification of a Fractured Paradigm». Journal of Communication. Referència clàssica per entendre com els marcs comunicatius seleccionen i destaquen aspectes de la realitat.

Elihu Katz i Paul F. Lazarsfeld (1955). Personal Influence. Obra fonamental sobre el paper de les relacions interpersonals i els líders d’opinió en la circulació dels missatges.

Diana C. Mutz (1998). Impersonal Influence: How Perceptions of Mass Collectives Affect Political Attitudes. Estudi sobre la influència de les percepcions socials en les actituds polítiques.

Giuliano da Empoli (2022). Le Mage du Kremlin (El mag del Kremlin). Novel·la política sobre el poder i la construcció dels relats polítics.

European Digital Media Observatory (EDMO). Projectes i recursos sobre desinformació, alfabetització mediàtica i verificació.

Comissió Europea. Recursos sobre transparència de la publicitat política, integritat informativa i regulació de les plataformes digitals.

Arendt, Hannah (1967). Truth and Politics.

Berger, Peter L. i Luckmann, Thomas (1966). The Social Construction of Reality.

Foucault, Michel (1976). Histoire de la sexualité I: La volonté de savoir.

Gramsci, Antonio. Quaderni del carcere.

Kuhn, Thomas S. (1962). The Structure of Scientific Revolutions.

McCombs, Maxwell E. i Shaw, Donald L. (1972). “The Agenda-Setting Function of Mass Media”. Public Opinion Quarterly.

Spoiler IA Com serà la societat un cop ho sapiguem tot amb antelació
Spoiler IA Com serà la societat un cop ho sapiguem tot amb antelació

Societat Spoiler + IA 

La IA poc a poc va aconsseguint més fites, curar malalties, predir inversions, però encara no pot saber quan hi haurà un terratremol com el d’aquests dies a Venezuela i poder alertar amb suficient antelació a la gent per que pugui evitar el perill

Aquesta noticia ens avisa del que dintre de poc sabrem gairebé tot abans de que passi:

https://www.3cat.cat/3cat/sellas-quan-molts-mobils-detecten-vibracions-semblants-envien-lalerta-de-terratremol/audio/1285058/

Sabrem quan morirem només al nèixer, llavors seguirem estudiant i treballant igual?

Sabrem quins equips guanyaran el mundial de futbol uns mesos abans, sabrem quina cançó serà la de l’estiu…

En astrologi, tarot, etc; aquest tema ja està resolt per que diuen que mai ningú pot predir res, per que en el moment que ho predius ho destruieixes…

Igualment si o sí en poc temps la IA treballarà per totes nosaltres i no caldrà que fem feines que necessitem molt d’esforç i temps… i podrem dedicar-nos més a gaudir de la vida…

 

Aquesta és una pregunta fascinant que ens desplaca directament cap a la filosofia, la psicologia i la sociologia. La idea d’una societat amb ** Coneixement Total Predictiu** planteja un paradoxe: si sabem exactament què passara, el futur es converteix, efectivament, en passat.

Aquí tens un análisis de com podria transformar-se la societat segons diferents dimensions:

El col·lapse del «Lliure Albir» i la Motivació

La base de la psique humana és el desig i l’esperança, ambdós basats en la possibilitat que les coses canviïn o millorin.

  • Apatia generalitzada o a la inversa: si saps que aconseguiràs el teu objectiu, per què esforçar-te? I si saps que fracassaràs, per què intentar-ho? La motivació humana es nourrís de la incertesa. Sense el risc de perdre, la victòria perd el seu valor. Però si saps les coses abans que passin potser t’alliberes de les opressions i comences a viure la vida plenament conscient!
  • El destí com a presó o alliberament social de la feina:la vida es convertiria en la lectura d’un llibre que ja hem llegit. La curiositat, el motor del descobriment científic i artístic, desapareixerà.
  • Si tot està escrit i es pot conèixer amb antelació, l’acte de «decidir» perd el seu sentit original. Passaríem de viure a executar un guió.
  • Planificació implacable: l’estrès per triar carrera, inversions o parella desapareixeria, però a canvi cauríem en un determinisme existencial. Si saps que un negoci farà fallida l’any 2030, simplement no l’obres.
  • L’angoixa del destí inevitable: què passa quan saps que una desgràcia és inevitable? El debat ja no seria com evitar-la, sinó com gestionar psicològicament l’espera.

L’economia i el mercat: El fi del risc

L’economia moderna es basa en la gestió del risc i la especulació.

  • Fi de la Borsa i les assegurances: No pots assegurar una casa si saps exactament quan cremarà, ni pots invertir en accions si saps que l’empresa fallirà. El mercat financer desapareixeria perquè no hi hauria «apostes».La mort del capital risc i de les assegurances: si sabem exactament qui tindrà un accident de cotxe o quina startup farà fallida, el sector de les assegurances i la inversió de risc deixarien d’existir. El mercat de valors seria una línia plana predictible.
  • Planificació absoluta: La logística seria perfecta. No hi hauria malbaratat de recursos, ja que sabriem exactament quants productes es necessitaran i quan. Però això eliminaria la innovació disruptiva (aquella que neix d’unanecessitat imprevista).
  • Una economia hiperoptimitzada… i plana. L’economia actual es mou gràcies al risc, l’especulació i la innovació (que neix d’intentar resoldre una incertesa).
  • Zero residus, zero pèrdues: les fàbriques produirien exactament el que es consumirà, ni una unitat més. L’estoc i la logística serien perfectes.

Relacions humanes i emocionalitat

L’amor i l’amistat es basen en la descoberta mútua i la vulnerabilitat.

  • La mort de l’engany i la sorpresa: No hi hauria sorpreses, ni regals inesperats, ni primera cita emocionant. Sabries exactament quan la teva parella et trairà o quan un amic s’allunyarà de tu.
  • Acceptació o odi preventiu: Podríem arribar a una acceptació estoica total («passa perquè ha de passar»), o bé a un odi profund cap a persones que encara no han fet res, però que sabem que faran.
  • La transformació de la psicologia humana
  • La ment humana s’ha modelat al llarg de l’evolució per gestionar el canvi i l’imprevist. Sense ells, l’estructura psíquica canviaria:
  • L’avorriment existencial: Gran part de la il·lusió humana (l’esperança, la sorpresa, la seducció, la intriga de viure) depèn de la ignorància del futur. Sabent-ho tot, la societat podria caure en una apatia crònica o un buit existencial profund.
  • La pèrdua de l’esperança?: l»esperança és la creença que el futur pot ser millor que el present. Si el futur ja està tancat, l’esperança deixa de ser una eina útil.

Justícia i Ètica (El dilemma del «Minority Report»)

Aquest és el punt més conflictiu.

  • Crims preventius: Si sabem que algú cometrà un delicte, l’estat podria arrestar-lo abans que ho faci. Però, es pot castigar algú per una acció que encara no ha executat?
  • Responsabilitat moral: Si tot està predeterminat i ho sabem, ja no podem culpar ningú de les seves accions. El crim seria simplement l’execució d’un guió preestal·lert.
  • Justícia preventiva i control social. El sistema legal es capgiraria completament. Entraríem de ple en un escenari a l’estil Minority Report:
  • Delictes abans que passin: si sabem amb certesa que algú cometrà un crim d’aquí a tres dies, el dret penal hauria de jutjar abans de l’acció. Es podria empresonar algú per un futur que encara no ha executat?
  • L’eliminació del mèrit: si saps per avançat que algú serà un gran científic o un líder, l’esforç i el mèrit perden valor; tot esdevé una profecia autocomplerta.

 

Art i cultura de la nostàlgia

L’art sovint neix del conflicte intern, del dolor de la pèrdua o de la sorpresa.

  • En una societat on no hi ha espai per a l’error ni per a l’atzar, la cultura es basaria probablement en la nostàlgia del caos; es crearien espais o jocs virtuals on es simulés artificialment la incertesa per poder tornar a «sentir» el que és el risc.

En definitiva, una societat que ho sap tot per avançat seria un mecanisme de rellotgeria perfecte, extremadament eficient i segura, però buidada de l’essència que fins ara hem considerat «humana». La imprevisibilitat, amb tota la seva càrrega d’ansietat, és també el motor de la nostra llibertat.

 

La paradoxa final: ¿es pot canviar el futur?

Aquí és on la lògica es trenca. Hi ha dues possibilitats:

El determinisme absolut

Sabem tot i no podem canviar res. Som simples espectadors de la nostra pròpia vida. En aquest escenari, la societat probablement caurà en una depressió col·lectiva o en un hedonisme vacant.

El bucle de retroalimentació

Sabem què passara, i per això intentem canviar-ho. Però si el canviem, llavors el que «sabíem» no era la veritat. Això crearia un caos informatiu on la gent intentaria «enganyar» al destí constantment, generant una ansietat extrema.

Una societat que ho sap tot amb antelació seria, probablement, una societat estàtil. La incertesa, tot i que ens genera por i ansietat, és el que ens fa humans. És l’espai on resideix la llibertat. Sense la foscor del futur, la llum del present perdria tot el seu contrast. L’ignorància del futur és, paradoxalment, la condició necessària per a la felicitat.

Introducció al concepte de saber-ho tot amb antelació

El concepte de saber-ho tot amb antelació, o anticipació, és fonamental per entendre com la societat pot transformar-se amb l’augment de la capacitat de preveure els esdeveniments futurs. Aquesta habilitat d’anticipació ens permet, de manera general, planificar i prendre decisions informades, impactant directament la manera en què vivim les nostres vides quotidianes. Al llarg de la història, les lliçons apreses de situacions anteriors han afavorit el desenvolupament de mètodes i tecnologies per millorar les nostres prediccions i, per tant, la nostra adaptació a l’entorn.

Un exemple notori de previsió és la meteorologia, que ha avançat considerablement amb l’ús de tecnologia avançada i models matemàtics que ens permeten anticipar els canvis climàtics, així com la probabilitat de fenòmens extrems com tempestes i huracans. A mesura que aquestes prediccions esdevenen més precises, les comunitats poden adaptar les seves accions per mitigar els efectes adversos, estalviant vides i limitant danys materials.

D’altra banda, la tecnologia ha revolucionat la forma en què anticipem els esdeveniments en una gamma més àmplia, des de tendències de mercat fins a innovacions en medicina. Per exemple, l’anàlisi de big data i la intel·ligència artificial permeten preveure comportaments de consum, la qual cosa ajuda les empreses a adaptar les seves estratègies de màrqueting. Aquestes capacitats no només influeixen en el sector privat, sinó que també han tingut un impacte significatiu en els serveis públics, millorant la resolució de problemes socials i promovent un desenvolupament sostenible.

Implicacions socials de saber-ho tot per avançat

La capacitat de tenir accés a la informació del futur podria transformar radicalment la societat. En primer lloc, les relacions interpersonals podrien veure’s afectades profundament. Si les persones tinguessin la capacitat de predir esdeveniments futurs, les dinàmiques d’interacció i la confiança entre els individus podrien deteriorar-se. La incertesa, que sovint és un motor de les relacions humanes, es podria substituir per una planificació excessiva i un control que podria conduir a la desconfiança. Això podria provocar un ambient social més tòxic on les decisions es prenguessin amb base en el coneixement previsible, minimitzant el valor de l’atzar i la sorpresa en la vida quotidiana.

A l’àmbit econòmic, la capacitat de conèixer el futur afectaria dràsticament les estratègies empresarials i les inversions. Els mercats podrien experimentar una volatilitat sense precedents si tothom tingués accés a informació privilegiada que afectaria la presa de decisions. La competència podria intensificar-se, ja que les empreses s’adaptaria constantment per mantenir-se a l’avantguarda d’informació predictiva. Així, les desigualtats podrien aprofundir-se, ja que aquells amb majors recursos podrien invertir més eficientment segons el que sabem que passarà.

En termes polítics, saber-ho tot per avançat podria comprometre les institucions democràtiques. La capacitat de preveure resultats d’eleccions podria fer que la participació política disminuïssin, ja que els ciutadans podrien sentir que els resultats estan predeterminats. Això plantejaria preguntes sobre la responsabilitat ciutadana i la participació, ja que el coneixement de futurs escenaris podria consolidar un sentiment de desesperança i resignació. A més, la moral i l’ètica social podrien ser objecte de consideració, ja que la pressió per influir en resultats futurs podria fer que les decisions es basessin més en la utilitat i menys en el benestar comú. La societat, per tant, haurà de navegar carefullythrough these complexities per evitar les alienacions i desigualtats que poden surgir per l’accés a la informació del futur.

Efectes psicològics en la societat

La possibilitat de saber-ho tot amb antelació podria tenir un impacte profund en la psicologia individual i col·lectiva. Un dels aspectes més immediats és l’ansietat associada a la previsibilitat del futur. Quan les persones poden anticipar esdeveniments, poden sentir una pressió constant per actuar d’acord amb un guió predeterminat. Això pot conduir a un estat d’angoixa, ja que el pes de les expectatives i les responsabilitats es tornaria més gran. Les persones podrien experimentar una forma de paràlisi davant la certesa que les seves decisions ja estan influenciades per coneixements previs.

Una altra dimensió important és la llibertat de decisió. La capacitat de saber què passarà pot erosionar la sensació de control. Si els individus són conscients dels resultats futurs, podrien sentir-se menys motivats a fer eleccions significatives, ja que les seues accions podrien semblar irrelevants davant d’un destí fix. Aquesta percepció pot portar a una pèrdua d’autonomia i a un sentiment de resignació, afectant directament la motivació personal i el benestar psicològic.

A més, el pes d’anticipar el futur planteja preguntes sobre el comportament social. Les expectatives sobre els esdeveniments poden influir en com s’interactua amb els altres. Per exemple, la previsibilitat en les relacions personals podria fer que els individus actuessin d’una manera menys espontània, reduint el valor de les experiències compartides. El coneixement anticipat pot acabar amb la màgia de les sorpreses, que sovint alimenten les emocions positives i les connexions humanes.

Amb la introducció d’aquesta capacitat d’anticipació, les persones podrien trobar-se davant d’un dilema: saber pot ser tant una benedicció com una maledicció. La pedra angular d’aquests efectes psicològics radica en com es gestiona aquesta nova realitat, tant a nivell individual com social.

Futur: Visió d’un món basat en la previsió

La idea d’una societat que tingui la capacitat de preveure tots els esdeveniments futurs s’inscriu en un escenari fascinant però complex. Un món en què les accions i decisions es poden planificar amb una antelació precisa pot semblar promissor, amb una estabilitat que minimitza els riscos d’incertesa. Les polaritats de la vida quotidiana es veurien transformades, ja que tant els individus com les organitzacions podrien actuar amb més seguretat i eficàcia. L’economia, per exemple, podria experimentar un creixement més sostenible, amb una disminució de les crisis derivades de decisions imprudents.

No obstant això, aquesta capacitat de previsió levantaria importants interrogants sobre la llibertat individual i la innovació. En un món on tot és conegut amb antelació, la creativitat podria veure’s afectada, ja que les persones podrien tendir a seguir camins segurs en comptes d’explorar idees noves i arriscades. L’impacte d’aquest model predictiu en l’evolució humana és un aspecte a considerar seriosament, ja que la innovació sovint sorgeix de la incertesa i de la necessitat de resoldre problemes inesperats.

A més, apareixen possibles riscos associats a l’abús d’aquest coneixement predictiu. ¿Què passaria si aquells que tinguessin accés a la informació anticipada la utilitzessin per obtenir avantatges individuals o per manipular la societat? Potser es podria instaurar un sistema de control que limitaria les llibertats personals, generant desigualtats i tensions socials. La responsabilitat que comportaria gestionar aquesta informació seria immensa.

En aquest sentit, és fonamental reflexionar sobre com implementar sistemes que garantissin l’ús ètic d’un coneixement tan potent. A mida que avancem cap a aquest futur potencial, és crucial establir marcs legals i morals que protegeixin els drets individuals i la llibertat, mentre fomenten alhora la innovació. La clau serà trobar l’equilibri entre la previsió i la llibertat, per crear un món que aprofiti les avantatges del coneixement anticipat sense sacrificar la diversitat i el progrès humà.

tú què en penses?

intel·ligència artificial optimista i ètica i ecofeminsita com el marketing
La IA: optimista, ètica i ecofeminista

La IA és optimista de mena, ètica i ecofeminista

intel·ligència artificial optimista i ètica i ecofeminsita com el marketing

La informàtica i tot el món digital s’han creat per persones que tenien en comú un objectiu: fer arribar de forma accessible el coneixement a tot el món, aquesta missió visionària ens ha dut a crear tot l’ecosistema que té l’epicentre en la robòtica, la que a més te una llei zero fonamental que diu que mai una màquina o un sistema informàtic o digital pot fer res que faci mal a les persones o a la humanitat o als éssers vius.

La gent que diu que la IA és dolenta no ha llegit cap llibre d‘Isaac Asimov que va ser el creador de les lleis de la robòtica que es centren en que les màquines són una eina per millorar el món.

Si hi ha gent que fa servir malament la IA o amb objectius negatius no és culpa de la gran majoria de persones ni de la tecnologia.

Es com si diguessis que una cadira és perillosa en sí quan la cadira si no l’agafes i les llences no farà cap mal per si mateixa.

La IA es crea sempre d’acord amb aquest lema, afavorir l’accés al coneixement a les persones.

Succeeix una mica semblant amb el tema del marketing, que molta gent inconscient en parla malament com si el marketing tingués la culpa que la gent tingui males intencions i vulgui manipular a la gent, el marketing de mena és també optimista i ecofeminista, ja que les bases del marketing des del primer moment possen sempre al centre a les persones i treballa per millorar la comunicació entre persones, a la vida, a Internet i arreu on la gent vulgui fer servir aquesta teoria.

Aquesta teoria del marketing està integrada des de l’inici a la IA i es nota quan fas anàlisi de dades, prediccions, busques informació, ja que sempre dona resultats una mica més positius del que esperaríem, o sempre fa servir un to amable, al que malauradament molts cops no estem acostumades ja que la gent en persona i a Internet encara més sol ser «dolenta» i «cruel», ja que es poden amagar darrere perfils falsos.

 

La IA i el seu impacte social

La intel·ligència artificial (IA) es defineix com la capacitat d’un sistema informàtic per processar informació i realitzar tasques que normalment requereixen intel·ligència humana. Això inclou habilitats com el raonament, l’aprenentatge, la percepció i la comprensió del llenguatge. Al llarg dels anys, la IA ha experimentat un creixement exponencial, passant de simples algorismes de càlcul a complexos sistemes d’aprenentatge automàtic i de xarxes neuronals. Aquesta evolució ha alterat profundament diversos àmbits, incloent la medicina, l’educació i l’economia.

L’impacte de la intel·ligència artificial a la societat actual és significatiu. A mesura que les màquines prenen decisions en situacions que anteriorment requerien la intervenció humana, les qüestions d’optimisme i ètica estan emergint com a temes clau. La capacitat de la IA per analitzar grans quantitats de dades pot facilitar avanços importants en salut pública i sostenibilitat ambiental. No obstant això, aquest poder també comporta riscos, com ara la generació de prejudicis en les decisions automatitzades, que poden acabar perjudicant grups vulnerables i exacerbar les desigualtats socials.

A més, l’eco-feminisme aporta una perspectiva única a l’estudi de la IA. Aquesta branca de pensament relaciona la interconnexió entre la opressió de les dones i la degradació ambiental, sugerint que les solucions basades en IA han de tenir en compte les veus diverses i l’equitat en el seu disseny i aplicació. Així, l’eco-feminisme proposta que a mesura que avancem en l’ús de la IA, és essencial integrar principis ètics que promoguin un futur sostenible i equitatiu. En aquesta línia, la intel·ligència artificial pot actuar tant com una eina d’optimisme com un repte per a l’ètica, depenent de com decidim utilitzar-la en la nostra societat.

 

La IA com a eina d’optimisme

La intel·ligència artificial (IA) ha emergit com una potència transformadora en molts aspectes de la nostra vida quotidiana, actuant com una força d’optimisme i esperança. Un dels camps més prometedors és la salut, on les aplicacions d’IA han revolucionat la manera en què s’analitzen les dades mèdiques i es diagnostiquen malalties. Per exemple, sistemes de reconeixement d’imatges utilitzats en radiologia poden detectar tumors amb una precisió sorprenent, permetent un tractament precoç i millorant les possibilitats de recuperació dels pacients.

A més, la IA ha demostrat ser útil en àrees com la sostenibilitat mediambiental. Algunes solucions habilitades per IA s’estan aplicant per optimitzar el consum d’energia en edificis, ajudant a reduir les emissions de carboni i contribuir a la lluita contra el canvi climàtic. A través de sensors i algoritmes de predicció, les ciutats intelligents poden gestionar els recursos de manera més eficient, millorant així la qualitat de vida dels seus habitants i fomentant un futur més ecològic.

Un altre exemple destacat és l’ús de xatbots i assistents virtuals, que faciliten tasques quotidianes com la programació de cites o la gestió de finances personals. Aquestes aplicacions alliberen temps i recursos per a les persones, deixant-les lliures per centrar-se en activitats que aporten més valor emocional i creatiu a les seves vides.

La IA no només presenta solucions a problemes immediats, sinó que també emet un missatge d’esperança respecte a la capacitat humana per afrontar els desafiaments globals. A mesura que continuem explorant i integrant la intel·ligència artificial en les nostres societats, resulta essencial reconèixer i fomentar aquest potencial d’optimisme, alentint l’avenç cap a un futur millor. En definitiva, la IA pot ser l’aliada que ens impulsa cap a solucions innovadores i sostenibles.

 

Ètica i IA: principis i responsabilitat

La intel·ligència artificial (IA) ha esdevingut una eina essencial en diversos camps, i la seva integració en la societat comporta la necessitat d’una reflexió profunda sobre els principis ètics que han de guiar el seu desenvolupament. Els valors ètics son fonamentals per assegurar que les aplicacions de la IA respectin la dignitat humana i promoguin el benestar social. Una de les primeres passes per integrar l’ètica en la IA és establir clarament quins són aquests principis. Això inclou la transparència, la rendició de comptes, la privacitat, i l’evitació de prejudicis.

La transparència implica que els algoritmes siguin comprensibles i accessible, permetent que les persones afectades puguin entendre com i per què es prenen determinades decisions. La rendició de comptes és igualment crucial; tant les organitzacions com els desenvolupadors han de ser responsables dels resultats dels sistemes d’IA. En termes de privacitat, és essencial garantir que se respectin les dades personals i que l’ús de la IA no comprometi la seguretat dels individu. Finalment, s’ha de fer un esforç constant per identificar i reduir els prejudicis que podrien estar presents en els algorismes, assegurant que no perpetuïn la desigualtat.

Experts en el camp de l’ètica de la IA, així com organitzacions internacionals, han subratllat la importància que la IA sigui dissenyada de tal manera que no actuï en contra dels interessos humans. Això implica establir pautes sobre com els sistemes d’IA poden ser programats per adherir-se a principis morals, evitant decisions perjudicials per a la societat. Adoptar un enfocament ètic per al disseny i implementació de la IA no només ajuda a prevenir danys, sinó que també fomenta la confiança pública en les tecnologies emergents. En conseqüència, this commitment to ethical standards is critical for public acceptance and successful integration of AI technologies into everyday life.

 

La relació entre IA, marketing feminista, ecofeminisme i confiança social i cultural.

La interacció entre la intel·ligència artificial (IA) i l’eco-feminisme revela una dinàmica complexa que es fonamenta en les percepcions de confiança que la societat desenvolupa envers les màquines.

Actualment, moltes persones tendeixen a confiar més en les anàlisis aportades per sistemes automatitzats que en les opinions humanes, es refien més dels resultats de Google o Chat GPT que del que li pugui dir una persona.

Aquesta preferència pot ser atribuïda a la percepció que les màquines ofereixen decisions basades en dades objectives, que són menys influenciades per emocions o prejudicis. Tanmateix, aquesta confiança en la IA pot portar a un desplaçament d’aquesta mateixa confiança que tradicionalment s’ha dipositat en les institucions humanes i les seves decisions.

Des d’una perspectiva eco-feminista, és fonamental abordar aquesta evolució amb precaució. L’ecofeminisme promou la interconnexió entre els drets humans i els drets de la natura, subratllant la importància d’una perspectiva inclusiva i igualitaria en el disseny de sistemes d’IA.

La seva dimensió crítica implica que la confiança en les màquines no ha de ser cega; ha d’anar acompanyada d’una reflexió profunda sobre qui dissenya aquestes tecnologies i quins valors són essencials en el seu desenvolupament.

Si la IA es dissenya sense considerar l’impacte ambiental i social, pot perpetuar desigualtats existents, especialment en relació amb gènere i ecologia.

Si la IA està dissenyada a USA o a la Xina canvia molt la seva forma de ser amb la gent que la fa servir?

Totes les eines i gadgets que han funcionat a USA solen ser gratuïtes com Google, que és un cercador que ofereix el seu servei de cerca a canvi de les teves dades de cerca, insights, etc.

A la Xina han crear apps amb IA com Deepseek i Qwen imitant aquesta manera de fer i deixant a l’abast de tothom de forma gratuïta tot el que pot fer Chat GPT o Claude de pagament amb els seus models de IA LLM.

A la web de prediccions i tendències cada cop més la IA Xina s’apropa en qualitat a la americana:

https://polymarket.com/es/tech/ai

 

Així mateix, és vital que les veus i perspectives diverses, incloent-hi les de les dones i les comunitats marginalitzades, siguin integrades en els processos de creació d’IA, per tal de fomentar un sistema més equitatiu i sostenible. La intersecció de l’ecofeminisme amb la tecnologia permet repensar les dinàmiques de confiança i garantitzar que la IA esdevingui una eina que serveixi a tots, sense deixar enrere aquells que tradicionalment han estat marginats. Això implica no només una invitació a la reflexió, sinó a l’acció col·lectiva orientada a una IA millor considerada i dissenyada.

¿Qué és la IA?

Definició d’Intel·ligència Artificial

¿Qué és la IA?

La intel·ligència artificial (IA) es defineix com la capacitat dels sistemes informàtics per dur a terme tasques que normalment requereixen intel·ligència humana. Aquestes tasques inclouen el reconeixement de la veu, la presa de decisions, la resolució de problemes i l’aprenentatge.

Al llarg de les dècades, la IA ha evolucionat des de conceptes teòrics fins a aplicacions pràctiques que afecten diverses àrees, des de la tecnologia fins a la medicina.

Els orígens de la IA es remunten a la dècada de 1950, quan pioners com Alan Turing i John McCarthy van començar a formular preguntes sobre el raonament i la replicació de la intel·ligència humana en màquines. Aquest camp ha crescut exponencialment, donant lloc a dues categories principals: la IA feble i la IA forta. La IA feble es refereix a sistemes dissenyats per realitzar tasques específiques sense posseir consciència ni comprensió general, com els assistents virtuals. En canvi, la IA forta implica una intel·ligència que s’assembla a la cognició humana, amb la capacitat d’entendre, raonar i resoldre problemes de manera autònoma.

A més d’aquestes categories, és important distingir la intel·ligència artificial d’altres formes de programació. Mentre que la programació tradicional es basa en conjunts d’instruccions rígides, la IA utilitza algoritmes que permeten l’aprenentatge i l’adaptació. Això significa que, a través de l’experiència i la interacció amb les dades, un sistema d’IA pot millorar el seu rendiment sense intervenció humana directa, un aspecte que ressalta el seu potencial en diverses aplicacions contemporànies, com l’automatització de processos industrials i l’anàlisi de dades massives.

TINY DESK QUÈ ÉS LA IA lutxana art Intel·ligència artificial, marketing digital, tendèncias, noves tecnologies, xarxes socials, continguts digitals, SEO, posicionament web, disseny web, disseny multimèdia, eslògans, campanyes de comunicació, ecofeminisme, inbound marketing, creativitat, idees per a un món millor, etc.

Tipus d’intel·ligència artificial

La intel·ligència artificial (IA) es classifica en diferents tipus, cadascun amb característiques i aplicacions específiques. Un dels tipus més comuns és l’aprenentatge automàtic (machine learning), que es basa en algoritmes que permeten a les màquines aprendre a partir de les dades. Aquest tipus d’IA s’aplica en una gran varietat de sectors, des de la sanitat fins al comerç, millorant la capacitat de les màquines per acomplir tasques específiques sense intervenció humana directa.

Un altre tipus rellevant és l’aprenentatge profund (deep learning), que utilitza xarxes neuronals artificials per processar grans volums d’informació. A diferència de l’aprenentatge automàtic clàssic, l’aprenentatge profund pot identificar patrons complexos en les dades, com imatges i llenguatge natural. Un exemple significatiu de la seva aplicació es troba en els sistemes de reconeixement facial i els assistents virtuals.

Les xarxes neuronals són un altre component essencial en el desenvolupament de la IA. Aquestes estructures, inspirades en les neurones del cervell humà, permeten als ordinadors dur a terme tasques com la classificació i la predicció. S’utilitzen àmpliament en aplicacions com la traducció automàtica i la conducció autònoma, on la presa de decisions en temps real és crucial.

Així, la comprensió d’aquests tipus d’intel·ligència artificial proporciona als lectors una base per aplicar aquest coneixement en diferents contextos. Cada tipus presenta els seus propis avantatges i reptes que cal tenir en compte a l’hora d’implementar-los en diverses indústries.

 

Aplicacions de la IA a la vida quotidiana

La intel·ligència artificial (IA) s’ha integrat en diversos aspectes de la nostra vida quotidiana, facilitant les tasques diàries i millorant l’eficiència en nombrosos sectors. Entre les aplicacions més comunes destaquen els assistents virtuals, com Siri, Google Assistant i Alexa, que utilitzen la IA per processar la veu i proporcionar informació ràpida, gestionar agendes i controlar dispositius intel·ligents a la llar. Aquests assistents han transformat la manera com els usuaris interactuen amb la tecnologia, convertint tasques complexes en interaccions simples mitjançant ordres de veu.

Una altra mostra significativa de la intel·ligència artificial es troba en els sistemes de recomanació dins l’àmbit de l’entreteniment. Plataformes de streaming com Netflix i Spotify utilitzen algoritmes d’IA per analitzar les preferències dels usuaris i oferir contingut personalitzat. Això no només millora l’experiència de l’usuari, sinó que també augmenta el temps de visualització i escolta, optimitzant l’oferta de contingut segons el comportament de consum.

A més, la IA està revolucionant sectors industrials mitjançant l’automatització de processos. En la fabricació, per exemple, els robots equipats amb intel·ligència artificial són capaços d’executar tasques repetitives amb una precisió i velocitat superiors a les dels humans. Això no només incrementa la producció, sinó que també redueix costos i minimitza errors, i això permet a les empreses optimitzar les seves operacions. Igualment, l’atenció al client es beneficia de chatbots impulsats per IA que ofereixen respostes ràpides i efectives a les consultes, i això va millorar la satisfacció del client.

En conclusió, la intel·ligència artificial és cada vegada més present en la nostra vida diària, ja sigui a través d’assistents virtuals, sistemes de recomanació o l’automatització en les indústries. Aquestes aplicacions pràctiques posen de manifest l’impacte positiu de la IA, que no només transforma les nostres interaccions amb la tecnologia, sinó que també optimitza l’eficiència en múltiples àmbits.

 

El Futur de la intel·ligència artificial

El futur de la intel·ligència artificial (IA) és un tema que genera tant entusiasme com preocupacions en diferents sectors de la societat. A mesura que avança la investigació i el desenvolupament d’aquesta tecnologia, s’albiren tendències significatives que podrien tenir un paper clau en els anys vinents.

Entre aquestes tendències destaca la millora de les capacitats d’aprenentatge automàtic i el desenvolupament de sistemes autònoms que podrien revolucionar diverses indústries.

Un dels principals beneficis que es preveuen amb l’avanç de la IA és la seva capacitat per optimitzar processos. Des de l’agricultura fins a la salut, la intel·ligència artificial pot facilitar la presa de decisions i augmentar l’eficiència operativa. En l’àmbit mèdic, per exemple, la IA podria contribuir al diagnòstic precoç de malalties, millorant els resultats per als pacients i reduint costos. No obstant això, és essencial considerar que l’ús de la IA també planteja reptes. La recopilació i l’anàlisi de dades necessàries per entrenar aquestes eines poden comportar preocupacions sobre la privacitat i la seguretat de la informació personal.

A més, l’evolució de la intel·ligència artificial planteja qüestions ètiques que no s’han de subestimar. Temes com l’equitat en la presa de decisions automatitzades i l’impacte en l’ocupació són aspectes que requereixen una anàlisi profunda. A mesura que els sistemes d’IA assumeixen més responsabilitats, és fonamental establir marcs reguladors que en garanteixin un ús responsable i que fomentin la transparència en les seves operacions. Sense un enfocament equilibrat, la tecnologia podria perpetuar biaixos existents o generar noves desigualtats.

En resum, el futur de la IA té un gran potencial per transformar les nostres vides, però també comporta riscos significatius. El desenvolupament responsable i ètic de la intel·ligència artificial serà clau per aprofitar-ne els beneficis sense comprometre valors essencials. Tot indica que, si es gestionen adequadament aquests reptes, la IA podria esdevenir un aliat valuós per a la humanitat.