La propaganda que no sembla propaganda: influencers, xarxes socials i la construcció de l’imaginari polític
Com es normalitzen les idees polítiques abans de les eleccions? El paper dels influencers, els referents culturals, els algoritmes i les estratègies de comunicació en la construcció de l’opinió pública.
Flipo amb els «periodistes» que ara semblen descobrir que molts influencers tenen posicionaments de dretes o d’extrema dreta. Com si la influència política a les xarxes socials fos un fenomen nou. Com si no fes anys que el màrqueting, la comunicació estratègica i la construcció de la reputació treballen per aconseguir que determinades idees arribin al públic sense que necessàriament siguin percebudes com a missatges polítics.
Potser el problema no és que alguns creadors de contingut expressin les seves idees polítiques. Tothom té dret a fer-ho. El problema interessant és un altre: fins a quin punt som conscients de com es construeixen les nostres percepcions polítiques, qui contribueix a formar-les i quins interessos poden intervenir en aquest procés?
Recomano veure sèries com The Good Wife o pel·lícules com El mag del Kremlin. Des de perspectives diferents, ajuden a reflexionar sobre les relacions entre poder, reputació, mitjans de comunicació, assessoria política i construcció dels relats públics.
Perquè la política no comença necessàriament amb un míting, un debat electoral o un programa de partit. De vegades, comença molt abans, quan una idea entra discretament en el nostre imaginari i, a força de repetir-se, acaba semblant-nos normal.
Abans de convèncer-te, cal preparar el terreny
La propaganda més eficaç no sempre et demana directament el vot. De vegades, primer intenta modificar el marc mental des del qual interpretes la realitat.
Imaginem una idea que inicialment considerem radical o inacceptable. La trobem en un mem, després en un vídeo humorístic, més endavant en un pòdcast i, finalment, en una tertúlia televisiva. Mentrestant, una persona a qui seguim perquè ens agrada la seva feina també la defensa.
Aquesta successió no demostra necessàriament que hi hagi una estratègia coordinada. Però il·lustra un mecanisme conegut de la comunicació: la familiaritat, la repetició i la validació social poden influir en la manera com percebem un missatge.
Una idea familiar no es converteix automàticament en una idea certa. Tanmateix, pot arribar a semblar menys estranya, menys controvertida o més acceptable.
És aquí on hem de parlar de normalització ideològica.
El procés pot desenvolupar-se en diferents fases:
- Exposició: una idea apareix en un contingut que no identifiquem necessàriament com a polític.
- Repetició: el mateix missatge, o un marc interpretatiu semblant, circula per diferents canals.
- Validació social: persones admirades, conegudes o percebudes com a properes expressen idees similars.
- Legitimació: la idea entra en la conversa pública com una posició més que mereix ser considerada.
- Activació: en un context electoral, aquestes percepcions poden influir en les prioritats, les actituds i les decisions polítiques.
No és un procés automàtic ni inevitable.
Les persones interpreten, qüestionen i rebutgen els missatges que reben. Però entendre aquesta seqüència ens ajuda a veure que la influència política no es limita a la propaganda explícita.
Abans de disputar-nos el vot, també ens disputem la definició del que és normal, acceptable i possible.
L’influencer com a prescriptor ideològic
Durant dècades, els grans intermediaris de la informació política han estat els diaris, la ràdio, la televisió i els partits. Les xarxes socials han multiplicat els canals pels quals circulen les idees i han incorporat figures capaces de construir comunitats al voltant de la seva personalitat.
Un influencer pot començar parlant de moda, videojocs, literatura, bellesa, humor, maternitat o gastronomia. La seva audiència hi arriba per aquests continguts, no necessàriament per escoltar opinions polítiques.
Amb el temps, però, aquesta mateixa persona pot esdevenir un referent sobre qüestions socials, econòmiques o ideològiques.
La seva capacitat d’influència no depèn exclusivament de la seva formació o de la seva autoritat en una matèria. També depèn de la relació que ha construït amb la comunitat.
Aquí entra en joc la influència parasocial: la sensació de proximitat que podem desenvolupar envers una persona pública a qui seguim habitualment, encara que no hi tinguem una relació personal real.
Quan confiem en algú perquè ens agrada la seva estètica, el seu humor o la seva manera de comunicar, podem estar més predisposats a escoltar les seves opinions en altres àmbits. Això no significa que les acceptem sense qüestionar-les, però la confiança prèvia pot actuar com un filtre de credibilitat.
Des del punt de vista del màrqueting, és una qüestió rellevant. Els creadors de contingut no només distribueixen missatges: construeixen identitats, comunitats, referents i marcs de confiança.
Per això, quan un influencer parla de política, no n’hi ha prou d’analitzar el missatge aïlladament. També cal considerar qui el comunica, quina relació té amb la seva audiència i quina credibilitat ha acumulat prèviament.
Això no converteix automàticament un creador en un instrument de propaganda. Expressar una ideologia és legítim. La qüestió és distingir entre l’expressió personal, la prescripció cultural, la publicitat política i les possibles operacions d’influència coordinada.
Una prestatgeria també comunica: la política dels signes
Pensem en una escena habitual: un creador de contingut parla davant de la càmera i, al fons, hi veiem una prestatgeria plena de llibres. No els comenta, no els recomana i no els esmenta. Simplement hi són.
En comunicació visual els elements que envolten una persona també contribueixen a construir-ne la imatge pública.
La roba, els objectes, l’espai de treball, els cartells i els llibres poden funcionar com a signes d’identitat cultural. Poden suggerir gustos, aspiracions, afiliacions o referents intel·lectuals.
Des de la semiòtica, podem estudiar com aquests signes produeixen significat.
Des del màrqueting, podem analitzar com contribueixen a construir una marca personal.
Un llibre visible pot actuar com un element de posicionament cultural. Si es mostra deliberadament, es recomana i es relaciona amb altres missatges, pot formar part d’una estratègia de comunicació. Si simplement apareix al fons, no podem deduir-ne una intenció concreta.
Aquesta distinció és important: no es tracta de convertir qualsevol detall visual en una prova de manipulació, sinó d’aprendre a llegir les imatges amb criteri.
En la comunicació digital, no només importa què diem. També importa què mostrem, què repetim i quins referents convertim en visibles.
La mateixa lògica s’aplica a les cites d’autors, les recomanacions de llibres, les col·laboracions, les amistats públiques i els esdeveniments als quals assisteixen els creadors de contingut.
El conjunt pot contribuir a construir una determinada identitat ideològica, encara que cada publicació, considerada individualment, sembli inofensiva o desvinculada de la política.
La pregunta és si podem identificar un patró sostingut i quines evidències tenim per interpretar-lo.
La batalla cultural: qui defineix els problemes i les seves causes?
La influència política no consisteix únicament a convèncer la ciutadania que un partit és millor que un altre. També consisteix a aconseguir que determinats temes ocupin el centre del debat i que s’interpretin d’una manera concreta.
En comunicació política, aquest fenomen es relaciona amb dos conceptes fonamentals: agenda setting i framing.
L’agenda setting estudia com la prominència que els mitjans donen a determinats assumptes pot influir en quins problemes considera importants el públic.
El framing, o enquadrament, analitza com es presenta un tema: quines causes se’n destaquen, qui hi apareix com a responsable, quines conseqüències s’emfatitzen i quines solucions es consideren plausibles.
Posem l’habitatge com a exemple:
Un discurs pot presentar la crisi residencial com un problema d’oferta insuficient. Un altre pot centrar-se en la regulació del mercat. Un tercer pot destacar l’especulació immobiliària i la concentració de la propietat. Un quart pot atribuir una part del problema a la immigració.
Tots aquests discursos seleccionen aspectes diferents d’una mateixa realitat. Per valorar-los, cal examinar les dades i les evidències que aporten, així com les explicacions que deixen fora.
Però la batalla pel relat té una conseqüència important: si aconseguim que el debat se centri en una determinada explicació, també condicionem les solucions que el públic considerarà raonables.
Quan un problema complex es presenta repetidament com el resultat de l’acció d’un únic grup, es poden invisibilitzar altres factors econòmics, polítics o estructurals.
Per això, analitzar un discurs polític exigeix anar més enllà de preguntar si una afirmació és favorable o contrària a un partit. Cal preguntar-se quina realitat construeix, quines relacions causals proposa i quines alternatives exclou.
Qui aconsegueix definir la pregunta condiciona, en part, les respostes que semblaran possibles.
Les petites cèl·lules d’influència i els ecosistemes digitals
Aquí apareix una altra qüestió: com circulen els missatges entre actors diferents i fins a quin punt existeix una estratègia compartida.
Podem imaginar un ecosistema format per creadors de contingut, comunitats digitals, mitjans de comunicació, assessors, empreses de màrqueting i organitzacions polítiques.
Alguns actors comuniquen obertament les seves conviccions. D’altres participen en campanyes publicitàries o polítiques. Alguns comparteixen continguts espontàniament. I també hi pot haver xarxes coordinades que amplifiquen determinats missatges, de vegades sense fer visibles les seves relacions o els seus interessos.
En aquest context, una idea pot circular entre diferents comunitats sense que totes les persones que la difonen coneguin una eventual estratègia general.
Tanmateix, cal distingir entre la difusió descentralitzada d’una idea i una operació coordinada.
Que diversos creadors publiquin missatges semblants en dates pròximes no és una prova suficient de coordinació. Poden compartir ideologia, reaccionar davant d’un mateix esdeveniment o imitar un format que genera interaccions.
Per investigar una possible operació organitzada, caldria buscar indicis verificables: missatges idèntics, sincronització sistemàtica, relacions contractuals, finançament, instruccions compartides o altres vincles documentats.
En l’àmbit de la comunicació digital, també s’utilitza el concepte d’astroturfing per descriure pràctiques que simulen un suport ciutadà espontani quan existeix una organització o un patrocini al darrere que no es fa prou transparent.
No tota influència és astroturfing. No tota coincidència és coordinació. Però l’existència d’aquestes pràctiques justifica que investiguem els mecanismes de difusió, la transparència i els interessos que poden intervenir en les campanyes públiques.
La metàfora de les petites cèl·lules d’influència és útil si la plantegem com una hipòtesi d’anàlisi, no com una acusació generalitzada.
Per què les eleccions intensifiquen la disputa pel relat?
Durant una campanya electoral augmenta l’atenció dedicada a la política, es multipliquen els continguts sobre candidats i partits i es concentra l’interès públic en un període relativament curt.
Això crea incentius perquè els actors polítics intentin incrementar la visibilitat dels seus missatges, activar les seves comunitats i situar determinats temes al centre de la conversa.
Entre les tècniques habituals de comunicació política hi ha:
- Segmentació d’audiències: adaptar els missatges a diferents grups de públic.
- Amplificació: incrementar l’abast de determinats continguts.
- Mobilització emocional: apel·lar a sentiments com la por, l’esperança, la indignació o el sentiment de pertinença.
- Construcció de marca política: associar un candidat o partit a determinats valors.
- Agenda setting i framing: destacar problemes concrets i orientar-ne la interpretació.
- Comunicació amb creadors de contingut: arribar a comunitats que potser no segueixen els canals polítics tradicionals.
Aquestes tècniques poden utilitzar-se de manera transparent i legítima. El problema apareix quan es recorre a l’engany, a la manipulació informativa, a la suplantació de suport ciutadà o a la publicitat política opaca.
A més, l’efecte electoral no s’ha de donar per descomptat. Una publicació viral no implica necessàriament un canvi de vot, de la mateixa manera que un missatge molt repetit no garanteix que el públic el consideri creïble.
La qüestió és entendre que la influència pot actuar sobre diferents dimensions: l’atenció, les prioritats, la percepció dels candidats, la confiança en les institucions i les actituds envers determinats col·lectius.
La política no competeix únicament per obtenir vots. També competeix per definir quins problemes considerem urgents, quines explicacions acceptem i quines solucions ens semblen possibles.
Els algoritmes: amplificadors, no directors omnipotents
Les plataformes digitals introdueixen una altra variable: els sistemes de recomanació que decideixen quins continguts poden aparèixer davant de cada usuari.
Aquests sistemes utilitzen diferents senyals per ordenar i recomanar continguts, i les seves lògiques varien segons la plataforma. Les interaccions, els interessos inferits i altres factors poden influir en la distribució de les publicacions.
Això pot afavorir que determinats missatges tinguin més visibilitat, especialment si generen una resposta intensa.
La indignació, la controvèrsia i el conflicte poden convertir-se en recursos per captar atenció. Tanmateix, no tots els algoritmes prioritzen els mateixos senyals ni tots els continguts polèmics aconsegueixen una distribució elevada.
Tampoc no és rigorós afirmar que els algoritmes ens converteixen automàticament en persones més extremes. La relació entre recomanacions, consum informatiu i polarització depèn de múltiples factors.
El que sí que podem afirmar és que les plataformes no són simples canals neutres: organitzen la visibilitat dels continguts d’acord amb sistemes de classificació i recomanació que tenen conseqüències sobre allò que veiem.
Per això, la transparència algorítmica, l’accés a dades d’investigació i la responsabilitat de les plataformes són qüestions rellevants per a la qualitat democràtica.
La ficció política com a laboratori per entendre el poder
Sèries com The Good Wife i obres com El mag del Kremlin permeten observar diferents dimensions de la relació entre política, comunicació i poder.
The Good Wife explora les connexions entre reputació, mitjans, interessos professionals, estratègia jurídica i poder institucional. Les seves trames mostren com una mateixa situació pot adquirir significats diferents segons com es comunica i qui controla la interpretació pública.
El mag del Kremlin, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Giuliano da Empoli, aborda la construcció del poder polític i el paper dels assessors, els relats públics i la comunicació estratègica en el context rus.
Aquestes obres no són manuals documentals ni demostren que totes les campanyes funcionin de la mateixa manera. Però ens ajuden a formular preguntes que també podem aplicar a la realitat.
Qui construeix la imatge pública d’un líder? Com es transforma una crisi en un relat polític? Quina relació hi ha entre els fets, la seva interpretació i la seva difusió? Quin paper juguen els assessors, els mitjans i els interessos econòmics?
La ficció pot ser una eina d’alfabetització política quan ens ensenya a mirar més enllà de la superfície i a identificar les relacions entre comunicació, poder i percepció.
Com podem analitzar una possible operació d’influència?
Una societat democràtica no necessita desconfiar sistemàticament de tothom. Necessita ciutadans capaços de distingir entre una opinió, una campanya publicitària, una coincidència i una operació coordinada.
Davant d’un contingut que ens sembla políticament significatiu, podem plantejar-nos sis preguntes:
1. Qui comunica?
Quina trajectòria té la persona? Quines relacions professionals, comercials o polítiques són públiques i verificables?
2. Quin relat construeix?
Quines causes, responsables i solucions destaca? Quins elements de la realitat deixa fora?
3. Per què apareix en aquest moment?
Hi ha un esdeveniment que n’expliqui la publicació? Existeixen altres indicis que apuntin a una estratègia temporal coordinada?
4. Com circula el missatge?
És una opinió compartida de manera independent o hi ha evidències de sincronització, instruccions comunes o amplificació organitzada?
5. Quines proves aporta?
Les afirmacions es poden contrastar amb documents, dades, fonts primàries i investigacions periodístiques independents?
6. Qui se’n beneficia?
Podem identificar un beneficiari concret i documentar-ne els interessos, o només estem especulant sobre les motivacions?
Aquestes preguntes serveixen per examinar creadors de contingut, partits, mitjans tradicionals, empreses, institucions i moviments socials. El criteri ha de ser el mateix per a tothom.
L’objectiu no és etiquetar persones, sinó comprendre com funcionen els missatges i quines evidències sostenen les interpretacions que en fem.
El repte democràtic: recuperar la capacitat de pensar per nosaltres mateixos
Les nostres idees polítiques no es formen exclusivament quan llegim un programa electoral o escoltem un debat. També es construeixen mitjançant les relacions personals, l’educació, les experiències vitals, els referents culturals i els continguts que consumim cada dia.
Aquesta és una de les raons per les quals l’alfabetització mediàtica és tan important.
No n’hi ha prou d’ensenyar a detectar notícies falses. També cal aprendre a identificar els marcs interpretatius, reconèixer els interessos comercials o polítics, distingir els fets de les opinions i entendre com la repetició pot influir en la percepció.
També cal defensar la transparència de la publicitat política, la identificació dels continguts patrocinats i unes condicions que permetin investigar les pràctiques de les plataformes digitals.
La llibertat d’expressió inclou el dret dels creadors de contingut a tenir ideologia i expressar-la. La llibertat de vot, però, necessita que la ciutadania disposi d’informació plural i d’eines per avaluar críticament els missatges que rep.
La solució no és censurar opinions ni convertir qualsevol recomanació cultural en una sospita. És exigir transparència quan hi ha interessos econòmics o polítics, rigor quan es fan afirmacions factuals i responsabilitat quan es difon informació.
Qui construeix el món mental des del qual decidim?
La propaganda contemporània no sempre adopta la forma d’un cartell electoral, un discurs oficial o un anunci explícit. La influència política també circula a través de l’entreteniment, les recomanacions culturals, les comunitats digitals i les relacions de confiança que establim amb els creadors de contingut.
De vegades, aquests processos són deliberats i organitzats. D’altres vegades, són el resultat de dinàmiques socials, culturals i algorítmiques sense una direcció centralitzada.
Per això, cal evitar dues simplificacions: pensar que tot és espontani i pensar que tot forma part d’una conspiració.
Entre aquests dos extrems hi ha un camp d’investigació imprescindible per comprendre la comunicació política actual.
La pregunta no és només qui et diu què has de votar. És qui contribueix a determinar quins problemes veus, quins referents admires, de qui desconfies i quines idees consideres acceptables.
Perquè la influència més profunda no sempre consisteix a imposar-te una resposta. Pot consistir a delimitar les preguntes que et faràs.
La batalla política també és una batalla per l’imaginari col·lectiu. I la primera defensa de la democràcia és aprendre a reconèixer com es construeix aquest imaginari, sense renunciar al pensament crític ni a la llibertat de discrepar.
Com afecten els algoritmes, els bots i la IA en la pressa de decisió de vots?
La influència política digital ja no consisteix només a difondre propaganda: consisteix a competir per l’atenció, modelar la percepció de la realitat i influir en les condicions en què la ciutadania decideix el seu vot.
Les xarxes socials, els algoritmes de recomanació, els bots i la intel·ligència artificial generativa han ampliat les possibilitats de comunicació política. Permeten distribuir missatges a gran escala, segmentar audiències, automatitzar converses i produir continguts adaptats a diferents perfils.
Aquesta transformació planteja una qüestió essencial: fins a quin punt les nostres decisions electorals són fruit d’una reflexió pròpia i fins a quin punt estan condicionades per l’entorn informatiu en què ens movem?
Per respondre-hi, cal distingir quatre tecnologies que sovint es confonen: els algoritmes que seleccionen continguts, els bots que automatitzen activitats, la IA que genera missatges i els sistemes d’anàlisi de dades que permeten segmentar els públics. Poden actuar separadament o combinar-se, però no són el mateix.
Els bots polítics: quan una minoria aparenta ser una majoria
Un bot és un programa que automatitza determinades accions digitals. Pot publicar missatges, respondre a altres comptes, compartir enllaços o executar tasques repetitives. No tots els bots són maliciosos: també n’hi ha que ofereixen informació meteorològica, alertes de serveis públics o actualitzacions automàtiques.
El problema apareix quan s’utilitzen per manipular la percepció del suport ciutadà.
Astroturfing
Crear l’aparença d’un moviment ciutadà espontani quan hi ha una organització al darrere que no s’identifica clarament.
Amplificació artificial
Multiplicar publicacions, hashtags o comentaris per donar més visibilitat a un missatge i fer-lo semblar més popular.
Suplantació de suport
Utilitzar comptes falsos o coordinats per simular que moltes persones independents comparteixen una mateixa opinió.
Per què pot funcionar?
Perquè les persones no interpretem els missatges únicament pel seu contingut. També ens fixem en quanta gent sembla defensar-los, quins comentaris reben i si una idea sembla socialment acceptada.
Si un missatge acumula milers d’interaccions, podem interpretar que és important o popular, encara que aquestes interaccions no representin una mostra real de l’opinió ciutadana.
Això pot influir en la percepció de quines idees són majoritàries, quins candidats tenen suport o quins temes mereixen atenció.
La recerca sobre propaganda computacional estudia precisament la interacció entre automatització, actors polítics, dinàmiques socials i difusió de continguts. Una revisió publicada el 2025 destaca que aquests fenòmens s’han d’analitzar com a sistemes complexos, i no únicament com a episodis aïllats de comptes falsos.
Un missatge pot semblar popular sense ser majoritari.I semblar majoritari pot modificar la manera com interpretem el debat públic.
Quan els algoritmes, els bots i la IA treballen junts
El risc més interessant no es troba necessàriament en cadascuna d’aquestes tecnologies per separat, sinó en la seva possible combinació.
Generar inestabilitat i por fa que la gent es torni més conservadora i no gasti tants diners, o voti a partits més estables i coneguts.
Totes les noticies relacionades amb el descontrol de la IA i dels robots aquests mesos suposo que volien intercedir en les votacions de mig mandat a EEUU i de pas a Europa i Espanya.
Tenir acollonida a la gent sempre genera neguit i interés natural, però no vol dir que la gent realment et tingui confiança, a la llarga si no hi ha accions de profit es perd el vincle o es trenca.
Produeix versions diferents d’un missatge o respon a preguntes.
- Bots i xarxes de distribució
Difonen, comparteixen o amplifiquen continguts.
- Algoritmes de recomanació
Determinen quins continguts poden guanyar visibilitat.
Interpreta, comparteix, qüestiona o accepta els missatges.
- Esquema conceptual d’un possible circuit d’influència, no una descripció de totes les campanyes.
Imaginem que circula una afirmació enganyosa sobre un candidat. Una eina d’IA genera múltiples versions del missatge. Diversos comptes les difonen. Les interaccions inicials contribueixen a donar-los visibilitat. Altres usuaris els comparteixen perquè els consideren rellevants, i el contingut acaba arribant a persones que no coneixen el seu origen.
Aquest exemple il·lustra una possible cadena d’amplificació, no una prova que una operació d’aquest tipus s’hagi produït en unes eleccions concretes.
El mecanisme és important perquè pot difuminar la frontera entre una opinió espontània, una campanya organitzada i una informació fabricada.
També cal recordar que els algoritmes no amplifiquen necessàriament qualsevol contingut artificial: intervenen molts factors, i les plataformes poden detectar o limitar comportaments coordinats.
Què diu la recerca sobre la capacitat de persuasió de la IA?
Cal evitar tant l’alarmisme com la idea que aquestes tecnologies són políticament neutrals en els seus efectes.
Una metaanàlisi publicada a Scientific Reports el desembre de 2025 va reunir set estudis amb 17.422 participants per comparar la capacitat persuasiva dels grans models de llenguatge amb la de comunicadors humans. En conjunt, no va trobar una diferència estadísticament significativa entre tots dos grups. Els resultats variaven considerablement segons el context i les condicions dels experiments.
Aquesta troballa és important: la IA no ha de ser necessàriament més persuasiva que una persona per resultar útil en una campanya. La seva capacitat de generar contingut a gran escala, adaptar missatges i mantenir interaccions pot fer-la rellevant per a la comunicació política.
| Tecnologia |
Què pot modificar? |
Què no podem donar per fet? |
| Algoritmes |
L’exposició i la visibilitat dels missatges |
Que cada recomanació canviï les opinions |
| Bots |
La percepció de popularitat i l’abast aparent |
Que totes les interaccions siguin falses |
| IA generativa |
La quantitat, el format i la personalització dels missatges |
Que els continguts generats convencin sempre |
| Segmentació de dades |
Els públics als quals arriba cada missatge |
Que la personalització determini el vot |
| Sistemes combinats |
La velocitat i l’escala d’una possible operació d’influència |
Que tota campanya digital estigui coordinada |
La conclusió científica és que hi ha mecanismes plausibles i evidències empíriques d’influència, però l’impacte sobre el comportament electoral real depèn de molts factors: les preferències prèvies, la confiança en la font, el context polític, el contingut i les característiques de cada plataforma.
Què està fent la Unió Europea?
La resposta reguladora europea combina diferents instruments.
-
El Reglament de serveis digitals (DSA) obliga les grans plataformes a avaluar i mitigar riscos sistèmics relacionats amb els processos electorals i el debat cívic.
Shaping Europe’s digital future
-
El Reglament (UE) 2024/900, aplicable plenament des del 10 d’octubre de 2025, estableix obligacions de transparència per a la publicitat política i condicions específiques per a determinades tècniques de segmentació.
-
El Reglament europeu d’intel·ligència artificial (AI Act) contempla com a sistemes d’alt risc determinats usos de la IA destinats a influir en el resultat d’eleccions o referèndums, amb excepcions i criteris d’aplicació específics.
Aquest marc no significa que tots els bots siguin il·legals, que tota persuasió política estigui prohibida o que qualsevol contingut generat amb IA hagi d’estar prohibit. La qüestió és la finalitat, el context, la transparència i les obligacions aplicables a cada pràctica.
Com podem protegir la llibertat de decisió?
La resposta no pot recaure exclusivament en la responsabilitat individual. Calen plataformes transparents, supervisió pública, periodisme d’investigació i eines que permetin estudiar els efectes dels algoritmes.
Però també hi ha mesures concretes que podem aplicar com a ciutadans:
-
Contrastar les declaracions polítiques amb fonts originals i mitjans independents.
-
No interpretar el nombre de seguidors, comentaris o visualitzacions com una mesura fiable del suport electoral.
-
Verificar els vídeos i àudios virals abans de compartir-los.
-
Consultar els programes electorals i comparar les propostes amb les actuacions dels candidats.
-
Diversificar les fonts informatives i revisar les opcions de personalització del feed.
-
Utilitzar la IA per comparar arguments i localitzar fonts, no com a substitut del criteri propi.
La transparència també és fonamental quan un contingut està patrocinat, quan hi ha una relació contractual amb una organització política o quan es fan servir comptes automatitzats per simular una mobilització ciutadana.
Com influeixen en la opinió pública mitjans de comunicació, editorials, premis com el «premi Planeta», o el Nobel?
Com influeixen els bancs? Com influeixen les empreses aminorant la inversió just uns mesos abans de les eleccions?
Qui construeix el que considerem important?
Mitjans, editorials i premis culturals com a actors d’influència en l’opinió pública
La influència sobre l’opinió pública no es produeix únicament a través de la política, la publicitat o les xarxes socials. També es construeix mitjançant la cultura: els llibres que arriben a les llibreries, els autors que apareixen a les portades, les obres que reben premis i les veus que els mitjans decideixen entrevistar.
El poder cultural no consisteix només a convèncer-nos que una idea és certa, sinó també a determinar quines idees coneixem, quines considerem rellevants i a qui reconeixem autoritat per interpretar el món.
Això no implica que els mitjans, les editorials o els jurats actuïn necessàriament de manera coordinada, ni que un premi sigui una operació de propaganda. Significa que aquestes institucions tenen capacitat per distribuir visibilitat, prestigi i legitimitat, tres recursos que poden influir en la manera com una societat pensa, debat i decideix.
Els mitjans de comunicació: seleccionar la realitat
Mecanisme: agenda-setting i framing
Els mitjans no poden explicar tots els esdeveniments que passen al món. Han de seleccionar-ne uns quants, dedicar-los un espai determinat i explicar-los des d’un angle concret.
Aquesta selecció té dues conseqüències diferents:
-
Agenda-setting: contribueix a establir quins temes percep la ciutadania com a importants.
-
Framing o enquadrament: influeix en com interpretem aquests temes, perquè destaca unes causes, unes conseqüències i uns responsables per damunt d’altres.
Posem per exemple el problema de l’habitatge. Una mateixa realitat es pot presentar com una crisi d’accés a un dret bàsic, com un problema d’oferta insuficient, com un conflicte entre propietaris i llogaters o com una qüestió de seguretat jurídica. Les dades poden coincidir parcialment, però el marc narratiu canvia les preguntes que ens fem i les solucions que considerem raonables.
Això és rellevant políticament: si un mitjà dedica molt de temps a parlar de determinats problemes i gairebé ignora uns altres, pot contribuir a configurar les prioritats del debat públic sense haver de demanar explícitament el vot per a ningú.
Les editorials: decidir quines històries arriben al públic
Una editorial no és només una empresa que imprimeix llibres. També és una institució que selecciona autors, aposta per determinats temes, construeix catàlegs i decideix quines obres reben recursos de promoció.
En un mercat amb una oferta enorme, ser publicat, ser distribuït i ser visible són tres coses diferents.
Una obra pot tenir un gran valor literari o social i no arribar a una gran audiència. Una altra pot obtenir una distribució àmplia, presència als mitjans, aparadors destacats i campanyes publicitàries que la converteixin en un fenomen cultural.
Això no demostra que el llibre més venut sigui pitjor, ni que les editorials censurin sistemàticament determinades idees. Hi intervenen molts factors: qualitat percebuda, demanda, costos, drets, xarxes de llibreries, màrqueting i decisions comercials.
Tanmateix, la selecció editorial influeix en el paisatge cultural:
-
Quins autors es converteixen en referents.
-
Quines idees entren en la conversa quotidiana.
-
Quines experiències socials obtenen representació.
-
Quins debats es transformen en productes culturals de gran difusió.
-
Quines veus continuen circulant en espais minoritaris.
Les editorials, per tant, no determinen què pensa tothom, però poden contribuir a determinar quines idees tenen més oportunitats de ser llegides i discutides.
El Premi Planeta: prestigi literari, mercat i visibilitat
El Premi Planeta de Novel·la és un exemple interessant per estudiar la relació entre cultura, prestigi i indústria editorial.
Creat el 1952 per José Manuel Lara Hernández, el premi va néixer amb l’objectiu declarat de donar a conèixer autors i arribar a nous lectors. Actualment, la seva dotació econòmica i la capacitat de difusió del grup editorial el converteixen en un esdeveniment de gran impacte comercial.
La seva influència es pot analitzar en diferents nivells.
1. Converteix un llibre en un esdeveniment mediàtic.
El veredicte concentra l’atenció de mitjans, llibreries, xarxes socials i lectors. Una obra que potser hauria tingut una trajectòria comercial ordinària passa a formar part de l’actualitat cultural.
2. Transforma el reconeixement en un senyal de qualitat.
Quan un lector no coneix un autor, el premi li proporciona una drecera cognitiva: «Si ha guanyat aquest guardó, probablement val la pena llegir-lo». És un mecanisme comprensible, però no garanteix que l’obra agradi a tothom ni que sigui objectivament superior a altres llibres.
3. Uneix valor cultural i valor comercial.
El premi pot beneficiar el lector, l’autor i l’editorial, però també genera vendes i notorietat per al grup que el promou. Per això, és important distingir entre el valor literari d’una obra, el seu èxit comercial i la seva capacitat per ocupar l’espai públic.
4. Pot influir en la idea de què significa tenir èxit literari.
Si la cobertura cultural se centra repetidament en els mateixos grans premis i best-sellers, el públic pot acabar associant l’èxit literari amb la presència mediàtica, les vendes o el reconeixement institucional. Altres formes de literatura, editorials independents o autors menys promocionats poden rebre menys atenció.
Aquesta és la qüestió rellevant: no cal que hi hagi una manipulació deliberada perquè es produeixi un efecte d’influència. La mateixa estructura de promoció, distribució i cobertura mediàtica pot concentrar l’atenció en unes obres més que en unes altres.
Per analitzar el Premi Planeta amb rigor, doncs, cal examinar qui el concedeix, com es promociona, quina cobertura rep, quines obres queden fora del focus i com es distribueixen els beneficis econòmics i simbòlics. Això permet estudiar els seus incentius sense pressuposar que els seus resultats siguin fruit d’una operació política.
El Nobel de Literatura: el poder de consagrar un autor universal
El Premi Nobel de Literatura funciona d’una manera diferent del Premi Planeta. El concedeix l’Acadèmia Sueca, i el seu procediment inclou nominacions qualificades, una comissió especialitzada, lectura i avaluació de les obres i una decisió final de l’Acadèmia. Les nominacions i les deliberacions es mantenen confidencials durant cinquanta anys.
El Nobel no és només un premi: és una institució capaç de modificar la posició d’un autor dins del cànon literari internacional.
La seva influència opera, com a mínim, de quatre maneres:
-
Consagració: converteix un escriptor en una referència cultural internacional.
-
Traducció i circulació: pot augmentar l’interès per traduir, reeditar i distribuir la seva obra en altres llengües i mercats.
-
Interpretació: les justificacions oficials, les entrevistes i els comentaris dels crítics orienten la manera com s’explica la importància de l’autor.
-
Memòria cultural:contribueix a decidir quins escriptors passen a formar part del relat que una època construeix sobre la literatura universal.
Això no significa que el Nobel determini per si sol què llegim o què pensem. Tampoc no demostra que les decisions del jurat responguin a interessos polítics ocults. Però sí que permet plantejar una pregunta legítima: qui té l’autoritat per decidir quines veus representen la literatura universal?
Qualsevol selecció cultural comporta criteris, perspectives i límits. Les decisions del Nobel poden ser objecte de debat sobre la representació geogràfica, lingüística, cultural o de gènere, sense que això invalidi automàticament el mèrit de les persones premiades.
La distinció és important: estudiar les conseqüències culturals d’una decisió no és el mateix que afirmar que coneixem les intencions privades de qui l’ha presa.
De la cultura a la política: com es construeix l’autoritat
Els mitjans, les editorials i els premis no influeixen de la mateixa manera, però poden reforçar-se mútuament.
1. Selecció
Una institució decideix què publica, destaca o premia.
2. Visibilitat
Mitjans, llibreries i plataformes amplifiquen algunes obres i veus.
3. Prestigi
El reconeixement institucional es converteix en un senyal de credibilitat o importància.
4. Interpretació social
El públic incorpora determinats temes, autors i marcs interpretatius al seu univers cultural.
Esquema analític: representa un mecanisme possible d’influència, no una seqüència inevitable ni una prova de coordinació entre institucions.
Aquest procés també pot tenir conseqüències polítiques. Les novel·les, els assajos, les sèries i els documentals poden influir en la manera com interpretem la desigualtat, la immigració, el feminisme, la identitat nacional, el poder econòmic o les institucions democràtiques.
Una obra pot humanitzar un col·lectiu que abans apareixia com una estadística; una altra pot normalitzar una determinada visió de l’autoritat o de l’ordre social. Els mitjans poden reforçar aquestes interpretacions quan seleccionen unes obres per comentar-les i n’ignoren d’altres.
Aquesta influència, però, no és mecànica. Els lectors interpreten les obres a partir de les seves experiències, coneixements i valors. Un mateix llibre pot generar lectures contraposades i, fins i tot, reforçar una interpretació diferent de la que sembla proposar.
La recerca sobre agenda-setting, iniciada de manera emblemàtica per Maxwell McCombs i Donald Shaw, ajuda a entendre per què la selecció i la prominència de determinats temes poden influir en les prioritats del públic, encara que no determinin directament les seves opinions.
El problema no és només la censura: és la distribució desigual de l’atenció
Quan pensem en control ideològic, sovint imaginem un govern que prohibeix llibres o un mitjà que difon propaganda explícita. Però la influència cultural també pot actuar de manera menys visible.
No cal prohibir una obra perquè tingui poca repercussió. Pot ser suficient que no rebi distribució, que no aparegui als suplements culturals, que no es tradueixi o que no obtingui els recursos promocionals que permeten arribar a una audiència àmplia.
A l’inrevés, una obra amb una gran infraestructura de difusió pot esdevenir omnipresent sense que el públic conegui els criteris comercials o institucionals que han contribuït a aquesta visibilitat.
Això no vol dir que tota desigualtat de visibilitat sigui censura. Els recursos són limitats i els mitjans, les editorials i els jurats han de seleccionar. La qüestió és si aquests processos són plurals, transparents, independents i oberts a veus diverses.
Per analitzar-los críticament, convé fer preguntes concretes:
-
Qui finança, edita, distribueix o promociona el contingut?
-
Qui decideix què rep cobertura i què queda fora?
-
Hi ha diversitat real de perspectives i procedències?
-
El prestigi prové de criteris independents, d’una estratègia comercial o d’una combinació de factors?
-
Quines veus no tenen accés als mateixos canals de difusió?
-
Els mitjans distingeixen entre informació, crítica, publicitat i contingut patrocinat?
Com influeix en el vot les sèries i cinema que es publica?
Com influeixen les sèries i el cinema en el vot? La política a través de la cultura audiovisual
Les sèries i les pel·lícules poden influir en la manera com interpretem la política, les institucions, els conflictes socials i les persones que exerceixen el poder. No necessiten demanar-nos el vot per a un partit: poden contribuir a construir les nostres idees sobre què és just, qui representa una amenaça, quines desigualtats considerem tolerables i quines solucions ens semblen possibles.
La seva influència no és automàtica ni determina el comportament electoral. Depèn de l’obra, de com es representa la realitat, de l’experiència de l’espectador, del context polític i de les converses que genera. Però és un camp rellevant per entendre com es forma l’opinió pública.
La idea central és que el cinema i les sèries no només expliquen històries: també ofereixen marcs per interpretar el món.
1. Sis mecanismes d’influència política
1. Normalització de determinades idees
Quan una conducta, una política o una manera d’exercir el poder apareix repetidament en pantalla, pot arribar a semblar més habitual o acceptable. La repetició no implica necessàriament que l’espectador l’aprovi, però pot influir en què percep com a normal.
2. Construcció de l’empatia
Una història sobre desnonaments, precarietat, migració o discriminació converteix una qüestió abstracta en una experiència humana concreta. Pot afavorir que l’espectador reconsideri els seus prejudicis o comprengui millor altres perspectives.
3. Construcció de la confiança i la desconfiança
Una sèrie pot representar els polítics com a servidors públics, oportunistes o corruptes; els jutges, com a garants de drets o com a instruments de poder; i els periodistes, com a investigadors o manipuladors. Aquestes representacions poden influir en les expectatives del públic sobre les institucions reals.
4. Definició de les amenaces
Les històries poden presentar la inseguretat, la immigració, el crim, el terrorisme, les elits econòmiques o l’Estat com les principals fonts de perill. El que una societat identifica com a amenaça pot condicionar quines polítiques considera necessàries.
5. Marc moral i responsabilitat
Una pel·lícula pot explicar la pobresa com el resultat de decisions individuals o com una conseqüència de les estructures econòmiques. Pot presentar el fracàs com una responsabilitat personal o com un problema col·lectiu. Cada relat orienta l’atenció cap a causes i solucions diferents.
6. Conversa social i identitat
Les sèries es converteixen en referents compartits. Les frases, els personatges i els conflictes que comentem amb amistats o a les xarxes poden fer que determinats temes entrin en el debat públic i es vinculin a identitats polítiques o generacionals.
Exemples: què ens transmeten les ficcions audiovisuals?
Les obres següents permeten observar com les històries construeixen una determinada mirada sobre el poder i la societat. No cal suposar que els seus creadors volen influir electoralment per analitzar-ne els possibles efectes culturals.
The Apprentice
Marc: l’èxit empresarial com a prova de capacitat per governar.
Durant anys, el programa va presentar Donald Trump com un empresari amb autoritat, capacitat de negociació i habilitat per prendre decisions. Un estudi publicat a American Political Science Review va trobar evidència que l’exposició al programa va contribuir al seu rendiment electoral a les primàries republicanes de 2016. És un cas especialment rellevant perquè mostra com l’entreteniment pot construir la imatge pública d’una persona abans que aquesta competeixi electoralment.
Borgen
Marc: la política com a negociació entre ideals, poder i compromisos.
La sèrie presenta coalicions, negociacions parlamentàries, relacions amb els mitjans i dilemes ètics. Pot ajudar a entendre que la política institucional no és només una competició entre bons i dolents, sinó també un procés de negociació i conflicte entre objectius legítims. Alhora, la ficció selecciona i dramatitza els dilemes que mostra.
Black Mirror
Marc: la tecnologia com a estructura de poder.
Les històries sobre vigilància, reputació digital, algoritmes i manipulació permeten imaginar les conseqüències polítiques de tecnologies que sovint semblen neutres. Poden fomentar preguntes sobre privacitat, llibertat i responsabilitat empresarial, encara que les seves representacions extremes no siguin descripcions directes de la realitat.
Don’t Look Up
Marc: la dificultat d’actuar davant d’una amenaça quan la política, els mitjans i els interessos econòmics competeixen per l’atenció.
La pel·lícula utilitza una amenaça planetària fictícia per satiritzar la resposta institucional, la polarització i l’espectacle mediàtic. El seu interès polític rau en el marc interpretatiu que proposa, no en el fet que tots els espectadors n’extreguin la mateixa conclusió.
House of Cards
Marc: la política com a lluita pel control, l’ambició i la manipulació.
Si l’espectador consumeix sobretot ficcions en què els polítics actuen per interès personal, pot acabar disposant d’un repertori narratiu molt cínic per interpretar la política real. Això no vol dir que la sèrie provoqui necessàriament desconfiança, sinó que ofereix una manera concreta d’explicar el poder.
Bob Wilton (Ewan McGregor), un periodista que ha sido enviado a Irak, conoce allí a Lyn Cassidy (George Clooney), un soldado que asegura que ha sido adiestrado para usar su mente como arma. El creador de este revolucionario programa basado en la fuerza de la psique, y que podría cambiar las artes de la guerra, fue Bill Django (Jeff Bridges), que reclutó a hombres con ciertos poderes telepáticos para crear el Ejército de la Nueva Tierra.
Què diu la recerca sobre la influència real?
La qüestió no és només teòrica. Hi ha estudis que han examinat si l’entreteniment pot alterar actituds polítiques.
-
Una meta-anàlisi publicada el 2021 a Journal of Communication, que va reunir 3.842 estimacions d’efectes de 406 mostres independents, va trobar una associació global petita però consistent entre l’exposició televisiva i determinades percepcions de la realitat social. Això dona suport a la idea que els efectes poden acumular-se, però no significa que totes les sèries tinguin el mateix impacte.
-
Un experiment publicat a Social Science Quarterly el 2014 va observar que pel·lícules amb missatges polítics explícits o subtils podien modificar actituds, especialment sobre qüestions que havien rebut menys enquadrament mediàtic. Els resultats experimentals no permeten predir automàticament com votarà cada espectador en unes eleccions reals.
-
L’estudi sobre The Apprentice aporta un exemple més directament electoral: investiga com l’exposició a un programa d’entreteniment va contribuir a construir una imatge de lideratge associada posteriorment a un candidat real.
Per tant, la recerca permet parlar d’influència sobre actituds, percepcions i, en determinades circumstàncies, comportaments electorals. Però no justifica afirmar que una plataforma, una productora o una sèrie concreta determini per si sola el resultat d’unes eleccions.
Qui decideix quines històries arriben a la pantalla?
Aquest és un aspecte especialment interessant si relacionem cinema i sèries amb les editorials, els premis literaris i els mitjans de comunicació.
La producció audiovisual implica decisions successives:
Quins conflictes, personatges i punts de vista es consideren dignes d’explicar?
Quines històries obtenen pressupost, talent i temps de producció?
- Distribució i plataformes
Quines obres s’estrenen, es recomanen i es mantenen visibles?
- Promoció i conversa pública
Quines obres reben entrevistes, crítiques, premis i debat a les xarxes?
- Cada fase pot afavorir uns temes i dificultar-ne d’altres. Això no prova que hi hagi una direcció ideològica centralitzada: hi intervenen criteris comercials, preferències creatives, riscos financers, decisions editorials i expectatives de l’audiència.
Tanmateix, si les mateixes perspectives reben reiteradament més recursos i difusió, poden acabar ocupant una part desproporcionada de l’imaginari col·lectiu.
De l’imaginari audiovisual a la decisió de vot
La influència es pot produir sense que l’espectador relacioni conscientment una ficció amb una elecció. Un possible recorregut és aquest:
- Exposició repetida a històries
Personatges, conflictes, valors i representacions
Qui sembla competent, perillós, just o corrupte?
- Interpretació de l’actualitat
Les notícies reals es llegeixen a través de marcs ja coneguts.
Les expectatives poden influir en la valoració de partits, líders i polítiques.
- Model explicatiu possible, no una cadena causal inevitable.
El vot, però, també depèn de l’economia, les experiències personals, la identitat política, les relacions socials, els mitjans informatius i les propostes dels partits. La ficció és una peça d’un sistema d’influències molt més ampli.
La pregunta crítica: entreteniment o persuasió política?
Per analitzar una sèrie o una pel·lícula, podem utilitzar aquestes preguntes:
-
Qui té veu?
Quins personatges poden explicar la seva versió dels fets i quins apareixen només com una amenaça o un estereotip?
-
Qui té la culpa?
El conflicte s’explica per decisions individuals, per estructures socials o per una combinació de factors?
-
Quina solució es presenta com a possible?
Reformar les institucions, reforçar l’autoritat, actuar col·lectivament o confiar en un líder excepcional?
-
Què queda fora de camp?
Quines causes, dades o alternatives no formen part de la història?
-
Quina imatge de la política es repeteix?
La cooperació democràtica, la negociació, la corrupció, el caos o el lideratge autoritari?
-
Qui promociona l’obra i com?
Quines plataformes, campanyes, entrevistes i recomanacions contribueixen a fer-la visible?
Aquestes preguntes permeten analitzar els efectes culturals d’una obra sense haver de demostrar que els seus creadors volien influir en el vot.
Les sèries i el cinema formen part de la infraestructura cultural amb què una societat interpreta la realitat. Poden reforçar estereotips, qüestionar estructures de poder, generar empatia, alimentar el cinisme o fer visibles problemes que fins aleshores havien rebut poca atenció.
La influència més profunda no sempre és la que ens convenç d’una opinió concreta, sinó la que contribueix a definir quines preguntes ens fem, quines persones considerem creïbles i quines solucions som capaços d’imaginar.
I aquí apareix una qüestió fonamental per al teu plantejament sobre propaganda i opinió pública: si els mitjans seleccionen els temes, les editorials decideixen quines veus publiquen i els premis atorguen prestigi, les productores i les plataformes també participen en la construcció de l’imaginari social. No necessàriament perquè actuïn de manera coordinada, sinó perquè les seves decisions condicionen quines històries arriben a milions de persones.
La pregunta no és només què ens vol explicar una obra, sinó també per què aquesta història arriba a nosaltres, quina visió del món fa possible i quines altres històries no estem veient.
Com es construieix la veritat?
Teories filosòfiques i socials:
Com es construeix la veritat? Teories filosòfiques i socials
La veritat és una de les qüestions centrals de la filosofia, però també de la sociologia, la psicologia, la comunicació i la política. Com sabem que una cosa és certa? Qui té autoritat per definir-la? Fins a quin punt allò que considerem veritat depèn de l’educació, la cultura, els mitjans de comunicació o les institucions?
Aquestes preguntes són especialment rellevants en una societat en què les notícies, les sèries, els influencers, els algoritmes i la intel·ligència artificial competeixen per captar la nostra atenció i orientar la nostra interpretació del món.
La idea fonamental és distingir entre la veritat, el coneixement que tenim de la veritat i les condicions socials que fan que una afirmació sigui acceptada com a vertadera. Són tres qüestions relacionades, però no equivalents.
Una afirmació pot ser certa encara que ningú no la cregui. Una afirmació falsa pot ser acceptada per milions de persones. I una societat pot disposar de proves fiables, però no distribuir-les de manera igualitària ni concedir la mateixa credibilitat a tothom.
Què vol dir que una cosa és veritat?
La filosofia ha desenvolupat diferents teories per explicar què fa que una afirmació sigui vertadera.
1. Teoria de la correspondència
Aristòtil i la tradició realista
Una afirmació és vertadera quan correspon als fets o a la realitat. Dir que plou és vertader si, efectivament, plou en el lloc i moment als quals ens referim.
Pregunta clau: què passa realment, independentment del que creguem?
2. Teories pragmatistes
Charles S. Peirce, William James i John Dewey
Estudien la relació entre veritat, investigació, experiència i conseqüències pràctiques. En Peirce, la investigació crítica i continuada és central per corregir les creences. El pragmatisme no equival simplement a dir que «és veritat allò que em funciona».
Pregunta clau: com podem posar a prova una creença i corregir-la quan falla?
3. El problema del coneixement
Immanuel Kant
Kant analitza com les nostres facultats cognitives i les formes amb què organitzem l’experiència condicionen allò que podem conèixer. No podem assumir que percebem la realitat sense cap mediació.
Pregunta clau: quines condicions fan possible el nostre coneixement i quins són els seus límits?
4. Teories consensuals i discursives
Jürgen Habermas
Examinen com les afirmacions poden ser qüestionades i justificades mitjançant arguments en condicions de diàleg. El consens, però, no garanteix per si mateix la veritat: un grup pot estar equivocat o patir pressions que impedeixin un debat lliure.
Pregunta clau: podem justificar una afirmació davant d’altres persones amb arguments i proves, sense coerció?
Aquestes teories no resolen la qüestió de la mateixa manera. La correspondència posa l’accent en els fets; el pragmatisme, en la investigació i la correcció; Kant, en les condicions del coneixement, i Habermas, en la justificació pública de les afirmacions.
La veritat també té una dimensió social
Encara que els fets no depenguin necessàriament de les nostres creences, el procés pel qual una societat identifica, valida i difon allò que considera cert és social.
La sociologia del coneixement estudia precisament com les idees, les creences i les categories amb què interpretem el món estan relacionades amb la societat en què vivim.
Peter L. Berger i Thomas Luckmann — La construcció social de la realitat
En el llibre The Social Construction of Reality (1966), expliquen com els hàbits, les institucions, el llenguatge i les interaccions humanes produeixen una realitat social que les persones acaben experimentant com a objectiva.
Per exemple, els diners tenen un valor que depèn de convencions i institucions compartides. Això no significa que siguin imaginaris: les seves conseqüències econòmiques són ben reals.
Émile Durkheim — Els fets socials
Durkheim estudia com les normes, els valors i les institucions existeixen més enllà de cada individu i condicionen la seva conducta. Moltes coses que considerem normals o evidents són apreses i reforçades col·lectivament.
Aplicació: la societat influeix no només en què creiem, sinó també en què ens sembla natural, acceptable o impensable.
Thomas S. Kuhn — Els paradigmes científics
A The Structure of Scientific Revolutions (1962), Kuhn analitza com les comunitats científiques treballen dins de paradigmes compartits, que orienten les preguntes, els mètodes i la interpretació dels resultats.
Això no vol dir que la ciència sigui una opinió més: mostra que la investigació es desenvolupa en contextos històrics i comunitaris, amb procediments que també poden ser revisats.
La distinció decisiva és aquesta: que una realitat sigui socialment construïda no significa que sigui falsa, arbitrària o manipulada. Significa que cal estudiar com es crea, es manté, es transforma i adquireix legitimitat.
Michel Foucault: la veritat i les relacions de poder
Michel Foucault (1926–1984)
Foucault estudia com les institucions, els discursos i les relacions de poder influeixen en la producció i la validació del coneixement. La seva anàlisi no consisteix simplement a dir que tota veritat és una mentida imposada pels poderosos, sinó a investigar quins procediments fan que determinades afirmacions siguin reconegudes com a coneixement legítim.
Foucault utilitza el concepte de règim de veritat per analitzar els mecanismes socials i institucionals que determinen què es considera vertader, qui té autoritat per parlar i quins procediments s’accepten per validar el coneixement.
Pensem en una qüestió com la salut mental, la criminalitat o l’educació. Les categories que utilitzen els professionals, els sistemes jurídics, les administracions i els mitjans no són neutrals en tots els seus efectes: poden influir en com es classifiquen les persones, quins comportaments es consideren normals i quines intervencions es justifiquen.
Aplicació a la política i als mitjans: quan una institució, un expert o un mitjà defineix un problema, també pot condicionar el vocabulari amb què la societat el debat.
Per exemple, anomenar una situació «crisi humanitària», «problema d’ordre públic» o «conflicte de recursos» no és només triar paraules diferents. Cada expressió dirigeix l’atenció cap a determinats aspectes i pot fer que algunes solucions semblin més pertinents que unes altres.
La pregunta foucaultiana seria: quines relacions de poder intervenen en la definició d’aquest problema, i quines veus tenen autoritat per definir-lo?
Antonio Gramsci: l’hegemonia cultural
Antonio Gramsci (1891–1937)
Gramsci va desenvolupar el concepte d’hegemonia cultural per explicar com un grup social pot mantenir la seva influència no només mitjançant la coerció, sinó també aconseguint que determinades idees i valors siguin percebuts com a sentit comú.
Aquesta perspectiva és especialment útil per analitzar el cinema, les sèries, la publicitat, les editorials i els mitjans.
Una idea no necessita ser imposada per una llei per adquirir una gran influència. Pot convertir-se en una evidència cultural a través de la seva repetició en històries, converses, institucions i pràctiques quotidianes.
Per exemple, una societat pot arribar a considerar que l’èxit depèn exclusivament de l’esforç individual, o que la desigualtat és inevitable, perquè aquests marcs apareixen reiteradament en relats culturals i discursos públics. També poden circular narratives contràries que posin l’accent en les estructures econòmiques i la responsabilitat col·lectiva.
Això no significa que tothom acabi pensant igual. L’hegemonia sempre pot ser qüestionada, negociada o substituïda per altres interpretacions.
La idea clau: el poder cultural també consisteix a influir en allò que una societat considera normal, raonable o inevitable.
Hannah Arendt: què passa quan els fets deixen d’importar?
La banalitat del mal.
Hannah Arendt (1906–1975)
En el seu assaig Truth and Politics (1967), Arendt examina la fragilitat de la veritat factual en la vida política i la facilitat amb què els fets poden quedar subordinats a interessos, ideologies i relats de poder.
Arendt distingeix entre les veritats que podem discutir filosòficament i els fets concrets que sostenen una realitat compartida: què va passar, qui hi era, quina decisió es va prendre o què mostren els documents.
Els fets poden ser interpretats de maneres diferents, però si una societat perd la capacitat de distingir entre proves i afirmacions interessades, el debat públic es debilita.
Aquesta reflexió és molt actual en un entorn en què circulen continguts manipulats, vídeos fora de context, imatges generades per IA i afirmacions repetides fins que semblen familiars.
Un dels riscos més importants no és només que una persona cregui una mentida concreta. És que arribi a pensar que no hi ha cap manera fiable de saber què ha passat i que totes les versions són igualment interessades.
La resposta no és suposar que els mitjans o les institucions sempre tenen raó. És preservar els procediments que permeten contrastar afirmacions: documents, testimonis verificables, dades, transparència, pluralitat de fonts i rectificació dels errors.
Com es transforma una afirmació en una veritat socialment acceptada?
Podem representar el procés amb un model analític que connecta les teories anteriors.
Un fet o una afirmació
Succeeix un esdeveniment o algú proposa una explicació.
Selecció i interpretació
Mitjans, experts, institucions i creadors decideixen quins aspectes destaquen.
Difusió i repetició
L’afirmació circula per notícies, converses, xarxes, llibres i continguts audiovisuals.
Validació social
La credibilitat de la font, el prestigi i el suport del grup poden augmentar-ne l’acceptació.
Normalització
La idea pot incorporar-se al sentit comú i influir en decisions i comportaments.
Aquest esquema descriu un procés possible, no una seqüència inevitable. Les proves, les contradiccions, la crítica i les experiències personals poden modificar-lo en qualsevol fase.
La teoria de l’agenda-setting de McCombs i Shaw ajuda a explicar per què la prominència mediàtica d’un tema pot influir en la importància que li atribueix el públic.
La psicologia de la desinformació, al seu torn, mostra que la repetició, les emocions i els factors socials poden afavorir l’acceptació d’afirmacions incorrectes i que algunes creences persisteixen fins i tot després d’una rectificació.
Però cal recordar que difusió i veritat no són equivalents. Una afirmació pot ser popular i falsa, o minoritària i ben fonamentada.
Cinc conceptes que no hauríem de confondre
| Concepte |
Què significa? |
Exemple |
| Veritat factual |
Allò que va passar o que es pot contrastar empíricament. |
Un document acredita la data d’una decisió. |
| Coneixement |
Allò que podem justificar amb evidències i mètodes adequats. |
Diverses fonts independents confirmen un fet. |
| Construcció social |
Procés pel qual les interaccions i les institucions creen o mantenen significats i normes compartides. |
Una societat estableix què considera un comportament professional. |
| Opinió pública |
Conjunt divers i canviant d’opinions, percepcions i prioritats socials. |
La ciutadania debat quins problemes considera més urgents. |
| Propaganda |
Comunicació orientada a influir en actituds o comportaments, sovint mitjançant selecció interessada, simplificació o manipulació. |
Una campanya difon missatges esbiaixats per afavorir una causa. |
Aquestes categories poden relacionar-se, però no són intercanviables. Una construcció social no és necessàriament propaganda; una opinió majoritària no és necessàriament certa; i una institució amb poder no té necessàriament raó en totes les seves afirmacions.
Com podem construir coneixement més fiable?
No podem eliminar completament els nostres condicionaments culturals, cognitius i socials. Sí que podem millorar els procediments amb què formem i revisem les nostres creences.
-
Separar fets i interpretacions. Què sabem, què deduïm i què només sospitem?
-
Contrastar fonts independents. Repetir una mateixa afirmació en molts mitjans no equival a disposar de moltes proves independents.
-
Examinar l’evidència original. Sempre que sigui possible, consultar documents, dades, estudis i declaracions completes.
-
Buscar contraexemples. Quina evidència podria demostrar que la nostra interpretació és incorrecta?
-
Reconèixer els incentius. Qui publica, finança o difon una afirmació, i quins interessos hi pot haver en joc?
-
Acceptar la revisió.Canviar d’opinió davant de proves millors no és una feblesa; és una part essencial del coneixement.
-
Preservar el pluralisme. Escoltar perspectives diferents, sense assumir que totes les afirmacions tenen el mateix suport factual.
Aquestes pràctiques són especialment importants en un entorn en què els algoritmes poden reforçar continguts afins a les nostres preferències i la IA pot generar textos, veus i imatges molt convincents.
La veritat entre la realitat, el poder i el coneixement
Les teories filosòfiques i socials ens ajuden a entendre que la veritat té diferents dimensions. Hi ha fets que no depenen de les nostres opinions; hi ha límits en la manera com coneixem el món; i hi ha institucions, llenguatges i relacions de poder que condicionen quines afirmacions arriben a ser reconegudes com a veritables.
La qüestió democràtica no és només qui té dret a parlar, sinó també quines condicions permeten contrastar el que es diu, qüestionar l’autoritat i corregir els errors.
La veritat no es converteix en veritat perquè la majoria hi cregui. Però allò que una societat accepta com a veritat pot determinar com viu, què considera just i com decideix el seu futur.
Una cultura crítica no consisteix a desconfiar de tot, sinó a distingir entre autoritat i evidència, entre consens i prova, entre interpretació i manipulació. I, sobretot, a mantenir oberta la possibilitat de revisar allò que donàvem per cert.
Com es relaciona tot això amb els algoritmes, els bots i la IA?
En l’entorn digital, aquests mecanismes poden amplificar-se. Els algoritmes recomanen continguts segons diversos senyals; les plataformes distribueixen visibilitat; els bots poden simular activitat o suport social, i la IA pot facilitar la producció massiva de missatges.
Així, un llibre, un autor o una interpretació cultural poden adquirir notorietat per una combinació de prestigi institucional, cobertura mediàtica, publicitat, recomanacions automatitzades i activitat a les xarxes.
Cal distingir, però, entre popularitat, prestigi i veracitat. Que un contingut sigui molt compartit no demostra que sigui representatiu de l’opinió pública; que una obra guanyi un premi no converteix totes les interpretacions que se’n fan en fets; i que un autor aparegui sovint a les xarxes no implica necessàriament una campanya coordinada.
La pregunta útil no és només qui controla un missatge, sinó també quins mecanismes fan que alguns missatges circulin més que altres i quins incentius sostenen aquesta circulació.
Qui decideix què mereix la nostra atenció?
Els mitjans, les editorials i els premis literaris formen part de les institucions que organitzen la visibilitat cultural. No determinen de manera absoluta què pensa la ciutadania, però poden influir en els temes que entren al debat, les veus que adquireixen autoritat i les idees que es converteixen en referències compartides.
Aquesta capacitat pot enriquir la societat quan descobreix obres valuoses, dona veu a experiències ignorades i facilita el debat. També mereix escrutini quan la concentració de recursos, la manca de pluralitat o els interessos comercials redueixen la diversitat de perspectives accessibles.
La qüestió de fons és democràtica: no només hem de poder expressar lliurement les nostres idees; també hem de poder accedir a una pluralitat real d’idees perquè la nostra opinió es formi amb autonomia.
La influència cultural no necessita dir-nos què hem de pensar. De vegades, n’hi ha prou que ens mostri repetidament què és important, qui és digne de ser escoltat i quines idees mereixen ocupar el centre de la conversa.
Què són els patrons obscurs?
Els patrons obscurs (dark patterns) són tècniques de disseny d’interfícies digitals que aprofiten els mecanismes psicològics i els hàbits de les persones per orientar-les cap a determinades decisions, sovint en benefici de la plataforma o de qui la controla, i en detriment dels seus interessos.
Es poden trobar en webs, aplicacions, xarxes socials, comerç electrònic, subscripcions digitals i també en entorns de comunicació política.
La clau és que no es tracta simplement de dissenyar una interfície atractiva o persuasiva. Es tracta de dificultar una elecció lliure i informada mitjançant l’engany, la pressió, l’ocultació d’informació o obstacles deliberats.
Exemples de patrons obscurs:
1. Consentiment manipulat
El botó «Acceptar-ho tot» destaca visualment, mentre que rebutjar les galetes requereix més passos o és difícil de trobar.
2. Laberint de cancel·lació
Contractar un servei és fàcil, però donar-se de baixa exigeix navegar per menús, confirmar diverses vegades o contactar amb atenció al client.
3. Falsa urgència
Un compte enrere o un avís de places limitades crea pressió per decidir ràpidament, encara que l’escassetat sigui fictícia.
4. Opcions preseleccionades
Una casella activa o un servei addicional s’inclou per defecte, de manera que l’usuari pot acceptar-lo sense adonar-se’n.
Com funcionen psicològicament els patrons obscurs al relat de les xarxes socials, amb els influenciadors, editorials, empreses, escoles i als mitjans de comunicació?
Els patrons obscurs aprofiten mecanismes cognitius habituals:
-
Biaix per defecte: tendim a mantenir l’opció que ja està seleccionada.
-
Pressió temporal: la urgència redueix el temps disponible per reflexionar.
-
Fatiga decisional: com més passos i obstacles hi ha, més probable és que abandonem o acceptem l’opció fàcil.
-
Aversió a la pèrdua: ens preocupa més perdre una oportunitat que no pas obtenir un benefici equivalent.
-
Pressió social: podem interpretar que una opció és millor perquè sembla que tothom l’escull.
Aquests mecanismes no són necessàriament manipuladors per si mateixos.
El que importa és com es dissenya l’experiència i si facilita o dificulta que la persona decideixi lliurement.
Quina relació tenen amb els algoritmes, la IA i el vot?
Aquí és on el concepte es torna especialment interessant per al màrqueting polític.
Exemple 1
Manipular la visibilitat
Una plataforma destaca sistemàticament determinats missatges polítics i dificulta trobar informació alternativa. Això pot condicionar l’exposició informativa, encara que no sigui necessàriament un patró obscur: cal examinar el disseny, les intencions i els efectes.
Exemple 2
Fabricar una sensació de majoria
Un conjunt de comptes coordinats aparenta que milers de persones donen suport a una proposta. Això és una possible forma de manipulació social, però no és, per definició, un patró obscur d’interfície.
Exemple 3
Pressionar emocionalment
Un missatge personalitzat utilitza la por, la culpa o una falsa urgència per empènyer algú a donar suport a una opció política, sense oferir-li una visió equilibrada dels fets.
Exemple 4
Amagar les alternatives
Una interfície presenta una opció com si fos l’única raonable i dificulta comparar programes, consultar fonts o rebutjar una recomanació.
La distinció és important: els patrons obscurs manipulen la manera com es presenta una elecció; els algoritmes condicionen la distribució de la informació; els bots poden simular suport social; i la IA pot personalitzar els missatges persuasius. Són mecanismes diferents que poden coincidir en una mateixa estratègia.
Estan prohibits els patrons obscurs?
No tots els patrons obscurs són automàticament il·legals, però determinades pràctiques poden vulnerar la normativa europea.
-
El Reglament general de protecció de dades (RGPD) exigeix que el consentiment sigui lliure, específic, informat i inequívoc quan aquesta és la base jurídica del tractament.
-
El Reglament de serveis digitals (DSA), en el seu article 25, prohibeix als proveïdors de plataformes en línia dissenyar, organitzar o gestionar les seves interfícies de manera que enganyin o manipulin els usuaris o perjudiquin substancialment la seva capacitat de prendre decisions lliures i informades.
-
La normativa de protecció dels consumidors també pot ser aplicable quan aquestes pràctiques constitueixen accions o omissions comercials deslleials.
La qualificació jurídica depèn del cas concret, de la pràctica i de la normativa aplicable.
Com detectar patrons obscurs?
Abans d’acceptar una decisió digital, pregunta’t:
-
Puc rebutjar aquesta opció amb la mateixa facilitat amb què puc acceptar-la?
-
M’estan pressionant perquè decideixi ràpidament?
-
Hi ha costos, condicions o conseqüències que no es mostren clarament?
-
Estic escollint lliurement o simplement segueixo l’opció que m’han posat més fàcil?
-
Puc comparar alternatives i entendre qui es beneficia de la meva decisió?
La idea fonamental: no tota persuasió és manipulació. El límit es comença a creuar quan el disseny deixa d’ajudar-nos a decidir i passa a explotar les nostres limitacions per conduir-nos cap a una decisió que potser no hauríem pres amb informació clara i llibertat real.
I, en política, això obre una pregunta especialment rellevant: si el disseny d’una interfície pot condicionar com comprem, acceptem galetes o contractem serveis, fins a quin punt pot condicionar també com interpretem la informació política i com ens formem una decisió de vot?
La batalla electoral també es lliura en els sistemes que organitzen la informació
Els algoritmes poden condicionar què veiem; els bots poden alterar l’aparença de popularitat; la IA pot multiplicar i personalitzar els missatges. Quan aquests recursos es combinen amb estratègies de comunicació política, poden modificar l’entorn informatiu en què la ciutadania forma les seves opinions.
Però cal distingir entre influència, manipulació i determinació. Cap d’aquestes tecnologies no controla inevitablement el vot de les persones, i la magnitud dels seus efectes depèn del context i de les proves disponibles.
El repte democràtic és garantir que la ciutadania pugui conèixer l’origen dels missatges, contrastar les afirmacions i identificar els interessos que hi ha al darrere.
La pregunta no és només qui intenta convèncer-nos de votar una opció política. És qui selecciona la informació que rebem, qui pot fabricar l’aparença d’un consens i qui té la capacitat tecnològica per influir en el debat públic.
La llibertat de vot no consisteix únicament a poder escollir. També requereix unes condicions informatives que permetin prendre decisions amb coneixement de causa.
