La propaganda que no sembla propaganda: influencers, xarxes socials i la construcció de l’imaginari polític

Com es normalitzen les idees polítiques abans de les eleccions? El paper dels influencers, els referents culturals, els algoritmes i les estratègies de comunicació en la construcció de l’opinió pública.

Flipo amb els «periodistes» que ara semblen descobrir que molts influencers tenen posicionaments de dretes o d’extrema dreta. Com si la influència política a les xarxes socials fos un fenomen nou. Com si no fes anys que el màrqueting, la comunicació estratègica i la construcció de la reputació treballen per aconseguir que determinades idees arribin al públic sense que necessàriament siguin percebudes com a missatges polítics.

Potser el problema no és que alguns creadors de contingut expressin les seves idees polítiques. Tothom té dret a fer-ho. El problema interessant és un altre: fins a quin punt som conscients de com es construeixen les nostres percepcions polítiques, qui contribueix a formar-les i quins interessos poden intervenir en aquest procés?

Recomano veure sèries com The Good Wife o pel·lícules com El mag del Kremlin. Des de perspectives diferents, ajuden a reflexionar sobre les relacions entre poder, reputació, mitjans de comunicació, assessoria política i construcció dels relats públics.

Perquè la política no comença necessàriament amb un míting, un debat electoral o un programa de partit. De vegades, comença molt abans, quan una idea entra discretament en el nostre imaginari i, a força de repetir-se, acaba semblant-nos normal.

 

Abans de convèncer-te, cal preparar el terreny

La propaganda més eficaç no sempre et demana directament el vot. De vegades, primer intenta modificar el marc mental des del qual interpretes la realitat.

Imaginem una idea que inicialment considerem radical o inacceptable. La trobem en un mem, després en un vídeo humorístic, més endavant en un pòdcast i, finalment, en una tertúlia televisiva. Mentrestant, una persona a qui seguim perquè ens agrada la seva feina també la defensa.

Aquesta successió no demostra necessàriament que hi hagi una estratègia coordinada. Però il·lustra un mecanisme conegut de la comunicació: la familiaritat, la repetició i la validació social poden influir en la manera com percebem un missatge.

Una idea familiar no es converteix automàticament en una idea certa. Tanmateix, pot arribar a semblar menys estranya, menys controvertida o més acceptable.

És aquí on hem de parlar de normalització ideològica.

El procés pot desenvolupar-se en diferents fases:

1. Exposició: una idea apareix en un contingut que no identifiquem necessàriament com a polític.
2. Repetició: el mateix missatge, o un marc interpretatiu semblant, circula per diferents canals.
3. Validació social: persones admirades, conegudes o percebudes com a properes expressen idees similars.
4. Legitimació: la idea entra en la conversa pública com una posició més que mereix ser considerada.
5. Activació: en un context electoral, aquestes percepcions poden influir en les prioritats, les actituds i les decisions polítiques.

No és un procés automàtic ni inevitable.

Les persones interpreten, qüestionen i rebutgen els missatges que reben. Però entendre aquesta seqüència ens ajuda a veure que la influència política no es limita a la propaganda explícita.

Abans de disputar-nos el vot, també ens disputem la definició del que és normal, acceptable i possible.

 

L’influencer com a prescriptor ideològic

Durant dècades, els grans intermediaris de la informació política han estat els diaris, la ràdio, la televisió i els partits. Les xarxes socials han multiplicat els canals pels quals circulen les idees i han incorporat figures capaces de construir comunitats al voltant de la seva personalitat.

Un influencer pot començar parlant de moda, videojocs, literatura, bellesa, humor, maternitat o gastronomia. La seva audiència hi arriba per aquests continguts, no necessàriament per escoltar opinions polítiques.

Amb el temps, però, aquesta mateixa persona pot esdevenir un referent sobre qüestions socials, econòmiques o ideològiques.

La seva capacitat d’influència no depèn exclusivament de la seva formació o de la seva autoritat en una matèria. També depèn de la relació que ha construït amb la comunitat.

Aquí entra en joc la influència parasocial: la sensació de proximitat que podem desenvolupar envers una persona pública a qui seguim habitualment, encara que no hi tinguem una relació personal real.

Quan confiem en algú perquè ens agrada la seva estètica, el seu humor o la seva manera de comunicar, podem estar més predisposats a escoltar les seves opinions en altres àmbits. Això no significa que les acceptem sense qüestionar-les, però la confiança prèvia pot actuar com un filtre de credibilitat.

Des del punt de vista del màrqueting, és una qüestió rellevant. Els creadors de contingut no només distribueixen missatges: construeixen identitats, comunitats, referents i marcs de confiança.

Per això, quan un influencer parla de política, no n’hi ha prou d’analitzar el missatge aïlladament. També cal considerar qui el comunica, quina relació té amb la seva audiència i quina credibilitat ha acumulat prèviament.

Això no converteix automàticament un creador en un instrument de propaganda. Expressar una ideologia és legítim. La qüestió és distingir entre l’expressió personal, la prescripció cultural, la publicitat política i les possibles operacions d’influència coordinada.

 

Una prestatgeria també comunica: la política dels signes

Pensem en una escena habitual: un creador de contingut parla davant de la càmera i, al fons, hi veiem una prestatgeria plena de llibres. No els comenta, no els recomana i no els esmenta. Simplement hi són.

En comunicació visual els elements que envolten una persona també contribueixen a construir-ne la imatge pública.

La roba, els objectes, l’espai de treball, els cartells i els llibres poden funcionar com a signes d’identitat cultural. Poden suggerir gustos, aspiracions, afiliacions o referents intel·lectuals.

Des de la semiòtica, podem estudiar com aquests signes produeixen significat.

Des del màrqueting, podem analitzar com contribueixen a construir una marca personal.

Un llibre visible pot actuar com un element de posicionament cultural. Si es mostra deliberadament, es recomana i es relaciona amb altres missatges, pot formar part d’una estratègia de comunicació. Si simplement apareix al fons, no podem deduir-ne una intenció concreta.

Aquesta distinció és important: no es tracta de convertir qualsevol detall visual en una prova de manipulació, sinó d’aprendre a llegir les imatges amb criteri.

En la comunicació digital, no només importa què diem. També importa què mostrem, què repetim i quins referents convertim en visibles.

La mateixa lògica s’aplica a les cites d’autors, les recomanacions de llibres, les col·laboracions, les amistats públiques i els esdeveniments als quals assisteixen els creadors de contingut.

El conjunt pot contribuir a construir una determinada identitat ideològica, encara que cada publicació, considerada individualment, sembli inofensiva o desvinculada de la política.

La pregunta és si podem identificar un patró sostingut i quines evidències tenim per interpretar-lo.

La batalla cultural: qui defineix els problemes i les seves causes?

La influència política no consisteix únicament a convèncer la ciutadania que un partit és millor que un altre. També consisteix a aconseguir que determinats temes ocupin el centre del debat i que s’interpretin d’una manera concreta.

En comunicació política, aquest fenomen es relaciona amb dos conceptes fonamentals: agenda setting i framing.

L’agenda setting estudia com la prominència que els mitjans donen a determinats assumptes pot influir en quins problemes considera importants el públic.

El framing, o enquadrament, analitza com es presenta un tema: quines causes se’n destaquen, qui hi apareix com a responsable, quines conseqüències s’emfatitzen i quines solucions es consideren plausibles.

Posem l’habitatge com a exemple:

Un discurs pot presentar la crisi residencial com un problema d’oferta insuficient. Un altre pot centrar-se en la regulació del mercat. Un tercer pot destacar l’especulació immobiliària i la concentració de la propietat. Un quart pot atribuir una part del problema a la immigració.

Tots aquests discursos seleccionen aspectes diferents d’una mateixa realitat. Per valorar-los, cal examinar les dades i les evidències que aporten, així com les explicacions que deixen fora.

Però la batalla pel relat té una conseqüència important: si aconseguim que el debat se centri en una determinada explicació, també condicionem les solucions que el públic considerarà raonables.

Quan un problema complex es presenta repetidament com el resultat de l’acció d’un únic grup, es poden invisibilitzar altres factors econòmics, polítics o estructurals.

Per això, analitzar un discurs polític exigeix anar més enllà de preguntar si una afirmació és favorable o contrària a un partit. Cal preguntar-se quina realitat construeix, quines relacions causals proposa i quines alternatives exclou.

Qui aconsegueix definir la pregunta condiciona, en part, les respostes que semblaran possibles.

 

Les petites cèl·lules d’influència i els ecosistemes digitals

Aquí apareix una altra qüestió: com circulen els missatges entre actors diferents i fins a quin punt existeix una estratègia compartida.

Podem imaginar un ecosistema format per creadors de contingut, comunitats digitals, mitjans de comunicació, assessors, empreses de màrqueting i organitzacions polítiques.

Alguns actors comuniquen obertament les seves conviccions. D’altres participen en campanyes publicitàries o polítiques. Alguns comparteixen continguts espontàniament. I també hi pot haver xarxes coordinades que amplifiquen determinats missatges, de vegades sense fer visibles les seves relacions o els seus interessos.

En aquest context, una idea pot circular entre diferents comunitats sense que totes les persones que la difonen coneguin una eventual estratègia general.

Tanmateix, cal distingir entre la difusió descentralitzada d’una idea i una operació coordinada.

Que diversos creadors publiquin missatges semblants en dates pròximes no és una prova suficient de coordinació. Poden compartir ideologia, reaccionar davant d’un mateix esdeveniment o imitar un format que genera interaccions.

Per investigar una possible operació organitzada, caldria buscar indicis verificables: missatges idèntics, sincronització sistemàtica, relacions contractuals, finançament, instruccions compartides o altres vincles documentats.

En l’àmbit de la comunicació digital, també s’utilitza el concepte d’astroturfing per descriure pràctiques que simulen un suport ciutadà espontani quan existeix una organització o un patrocini al darrere que no es fa prou transparent.

No tota influència és astroturfing. No tota coincidència és coordinació. Però l’existència d’aquestes pràctiques justifica que investiguem els mecanismes de difusió, la transparència i els interessos que poden intervenir en les campanyes públiques.

La metàfora de les petites cèl·lules d’influència és útil si la plantegem com una hipòtesi d’anàlisi, no com una acusació generalitzada.

 

Per què les eleccions intensifiquen la disputa pel relat?

Durant una campanya electoral augmenta l’atenció dedicada a la política, es multipliquen els continguts sobre candidats i partits i es concentra l’interès públic en un període relativament curt.

Això crea incentius perquè els actors polítics intentin incrementar la visibilitat dels seus missatges, activar les seves comunitats i situar determinats temes al centre de la conversa.

Entre les tècniques habituals de comunicació política hi ha:

• Segmentació d’audiències: adaptar els missatges a diferents grups de públic.
• Amplificació: incrementar l’abast de determinats continguts.
• Mobilització emocional: apel·lar a sentiments com la por, l’esperança, la indignació o el sentiment de pertinença.
• Construcció de marca política: associar un candidat o partit a determinats valors.
• Agenda setting i framing: destacar problemes concrets i orientar-ne la interpretació.
• Comunicació amb creadors de contingut: arribar a comunitats que potser no segueixen els canals polítics tradicionals.

Aquestes tècniques poden utilitzar-se de manera transparent i legítima. El problema apareix quan es recorre a l’engany, a la manipulació informativa, a la suplantació de suport ciutadà o a la publicitat política opaca.

A més, l’efecte electoral no s’ha de donar per descomptat. Una publicació viral no implica necessàriament un canvi de vot, de la mateixa manera que un missatge molt repetit no garanteix que el públic el consideri creïble.

La qüestió és entendre que la influència pot actuar sobre diferents dimensions: l’atenció, les prioritats, la percepció dels candidats, la confiança en les institucions i les actituds envers determinats col·lectius.

La política no competeix únicament per obtenir vots. També competeix per definir quins problemes considerem urgents, quines explicacions acceptem i quines solucions ens semblen possibles.

Els algoritmes: amplificadors, no directors omnipotents

Les plataformes digitals introdueixen una altra variable: els sistemes de recomanació que decideixen quins continguts poden aparèixer davant de cada usuari.

Aquests sistemes utilitzen diferents senyals per ordenar i recomanar continguts, i les seves lògiques varien segons la plataforma. Les interaccions, els interessos inferits i altres factors poden influir en la distribució de les publicacions.

Això pot afavorir que determinats missatges tinguin més visibilitat, especialment si generen una resposta intensa.

La indignació, la controvèrsia i el conflicte poden convertir-se en recursos per captar atenció. Tanmateix, no tots els algoritmes prioritzen els mateixos senyals ni tots els continguts polèmics aconsegueixen una distribució elevada.

Tampoc no és rigorós afirmar que els algoritmes ens converteixen automàticament en persones més extremes. La relació entre recomanacions, consum informatiu i polarització depèn de múltiples factors.

El que sí que podem afirmar és que les plataformes no són simples canals neutres: organitzen la visibilitat dels continguts d’acord amb sistemes de classificació i recomanació que tenen conseqüències sobre allò que veiem.

Per això, la transparència algorítmica, l’accés a dades d’investigació i la responsabilitat de les plataformes són qüestions rellevants per a la qualitat democràtica.

 

La ficció política com a laboratori per entendre el poder

Sèries com The Good Wife i obres com El mag del Kremlin permeten observar diferents dimensions de la relació entre política, comunicació i poder.

The Good Wife explora les connexions entre reputació, mitjans, interessos professionals, estratègia jurídica i poder institucional. Les seves trames mostren com una mateixa situació pot adquirir significats diferents segons com es comunica i qui controla la interpretació pública.

El mag del Kremlin, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Giuliano da Empoli, aborda la construcció del poder polític i el paper dels assessors, els relats públics i la comunicació estratègica en el context rus.

Aquestes obres no són manuals documentals ni demostren que totes les campanyes funcionin de la mateixa manera. Però ens ajuden a formular preguntes que també podem aplicar a la realitat.

Qui construeix la imatge pública d’un líder? Com es transforma una crisi en un relat polític? Quina relació hi ha entre els fets, la seva interpretació i la seva difusió? Quin paper juguen els assessors, els mitjans i els interessos econòmics?

La ficció pot ser una eina d’alfabetització política quan ens ensenya a mirar més enllà de la superfície i a identificar les relacions entre comunicació, poder i percepció.

 

Com podem analitzar una possible operació d’influència?

Una societat democràtica no necessita desconfiar sistemàticament de tothom. Necessita ciutadans capaços de distingir entre una opinió, una campanya publicitària, una coincidència i una operació coordinada.

Davant d’un contingut que ens sembla políticament significatiu, podem plantejar-nos sis preguntes:

1. Qui comunica?

Quina trajectòria té la persona? Quines relacions professionals, comercials o polítiques són públiques i verificables?

2. Quin relat construeix?

Quines causes, responsables i solucions destaca? Quins elements de la realitat deixa fora?

3. Per què apareix en aquest moment?

Hi ha un esdeveniment que n’expliqui la publicació? Existeixen altres indicis que apuntin a una estratègia temporal coordinada?

4. Com circula el missatge?

És una opinió compartida de manera independent o hi ha evidències de sincronització, instruccions comunes o amplificació organitzada?

5. Quines proves aporta?

Les afirmacions es poden contrastar amb documents, dades, fonts primàries i investigacions periodístiques independents?

6. Qui se’n beneficia?

Podem identificar un beneficiari concret i documentar-ne els interessos, o només estem especulant sobre les motivacions?

Aquestes preguntes serveixen per examinar creadors de contingut, partits, mitjans tradicionals, empreses, institucions i moviments socials. El criteri ha de ser el mateix per a tothom.

L’objectiu no és etiquetar persones, sinó comprendre com funcionen els missatges i quines evidències sostenen les interpretacions que en fem.

 

El repte democràtic: recuperar la capacitat de pensar per nosaltres mateixos

Les nostres idees polítiques no es formen exclusivament quan llegim un programa electoral o escoltem un debat. També es construeixen mitjançant les relacions personals, l’educació, les experiències vitals, els referents culturals i els continguts que consumim cada dia.

Aquesta és una de les raons per les quals l’alfabetització mediàtica és tan important.

No n’hi ha prou d’ensenyar a detectar notícies falses. També cal aprendre a identificar els marcs interpretatius, reconèixer els interessos comercials o polítics, distingir els fets de les opinions i entendre com la repetició pot influir en la percepció.

També cal defensar la transparència de la publicitat política, la identificació dels continguts patrocinats i unes condicions que permetin investigar les pràctiques de les plataformes digitals.

La llibertat d’expressió inclou el dret dels creadors de contingut a tenir ideologia i expressar-la. La llibertat de vot, però, necessita que la ciutadania disposi d’informació plural i d’eines per avaluar críticament els missatges que rep.

La solució no és censurar opinions ni convertir qualsevol recomanació cultural en una sospita. És exigir transparència quan hi ha interessos econòmics o polítics, rigor quan es fan afirmacions factuals i responsabilitat quan es difon informació.

 

Qui construeix el món mental des del qual decidim?

La propaganda contemporània no sempre adopta la forma d’un cartell electoral, un discurs oficial o un anunci explícit. La influència política també circula a través de l’entreteniment, les recomanacions culturals, les comunitats digitals i les relacions de confiança que establim amb els creadors de contingut.

De vegades, aquests processos són deliberats i organitzats. D’altres vegades, són el resultat de dinàmiques socials, culturals i algorítmiques sense una direcció centralitzada.

Per això, cal evitar dues simplificacions: pensar que tot és espontani i pensar que tot forma part d’una conspiració.

Entre aquests dos extrems hi ha un camp d’investigació imprescindible per comprendre la comunicació política actual.

La pregunta no és només qui et diu què has de votar. És qui contribueix a determinar quins problemes veus, quins referents admires, de qui desconfies i quines idees consideres acceptables.

Perquè la influència més profunda no sempre consisteix a imposar-te una resposta. Pot consistir a delimitar les preguntes que et faràs.

La batalla política també és una batalla per l’imaginari col·lectiu. I la primera defensa de la democràcia és aprendre a reconèixer com es construeix aquest imaginari, sense renunciar al pensament crític ni a la llibertat de discrepar.

 

Com afecten els algoritmes, els bots i la IA en la pressa de decisió de vots?

Generar inestabilitat i por fa que la gent es torni més conservadora i no gasti tants diners, o voti a partits més estables i coneguts.

Totes les noticies relacionades amb el descontrol de la IA i dels robots aquests mesos suposo que volien intercedir en les votacions de mig mandat a EEUU i de pas a Europa i Espanya.

Tenir acollonida a la gent sempre genera neguit i interés natural, però no vol dir que la gent realment et tingui confiança, a la llarga si no hi ha accions de profit es perd el vincle o es trenca.

Qui construeix el que considerem important?

Mitjans, editorials i premis culturals com a actors d’influència en l’opinió pública

La influència sobre l’opinió pública no es produeix únicament a través de la política, la publicitat o les xarxes socials. També es construeix mitjançant la cultura: els llibres que arriben a les llibreries, els autors que apareixen a les portades, les obres que reben premis i les veus que els mitjans decideixen entrevistar.

El poder cultural no consisteix només a convèncer-nos que una idea és certa, sinó també a determinar quines idees coneixem, quines considerem rellevants i a qui reconeixem autoritat per interpretar el món.

Això no implica que els mitjans, les editorials o els jurats actuïn necessàriament de manera coordinada, ni que un premi sigui una operació de propaganda. Significa que aquestes institucions tenen capacitat per distribuir visibilitat, prestigi i legitimitat, tres recursos que poden influir en la manera com una societat pensa, debat i decideix.

Els mitjans de comunicació: seleccionar la realitat

Mecanisme: agenda-setting i framing

Els mitjans no poden explicar tots els esdeveniments que passen al món. Han de seleccionar-ne uns quants, dedicar-los un espai determinat i explicar-los des d’un angle concret.

Aquesta selecció té dues conseqüències diferents:

• Agenda-setting: contribueix a establir quins temes percep la ciutadania com a importants.

• Framing o enquadrament: influeix en com interpretem aquests temes, perquè destaca unes causes, unes conseqüències i uns responsables per damunt d’altres.

Posem per exemple el problema de l’habitatge. Una mateixa realitat es pot presentar com una crisi d’accés a un dret bàsic, com un problema d’oferta insuficient, com un conflicte entre propietaris i llogaters o com una qüestió de seguretat jurídica. Les dades poden coincidir parcialment, però el marc narratiu canvia les preguntes que ens fem i les solucions que considerem raonables.

Això és rellevant políticament: si un mitjà dedica molt de temps a parlar de determinats problemes i gairebé ignora uns altres, pot contribuir a configurar les prioritats del debat públic sense haver de demanar explícitament el vot per a ningú.

Les editorials: decidir quines històries arriben al públic

Una editorial no és només una empresa que imprimeix llibres. També és una institució que selecciona autors, aposta per determinats temes, construeix catàlegs i decideix quines obres reben recursos de promoció.

En un mercat amb una oferta enorme, ser publicat, ser distribuït i ser visible són tres coses diferents.

Una obra pot tenir un gran valor literari o social i no arribar a una gran audiència. Una altra pot obtenir una distribució àmplia, presència als mitjans, aparadors destacats i campanyes publicitàries que la converteixin en un fenomen cultural.

Això no demostra que el llibre més venut sigui pitjor, ni que les editorials censurin sistemàticament determinades idees. Hi intervenen molts factors: qualitat percebuda, demanda, costos, drets, xarxes de llibreries, màrqueting i decisions comercials.

Tanmateix, la selecció editorial influeix en el paisatge cultural:

• Quins autors es converteixen en referents.

• Quines idees entren en la conversa quotidiana.

• Quines experiències socials obtenen representació.

• Quins debats es transformen en productes culturals de gran difusió.

• Quines veus continuen circulant en espais minoritaris.

Les editorials, per tant, no determinen què pensa tothom, però poden contribuir a determinar quines idees tenen més oportunitats de ser llegides i discutides.

El Premi Planeta: prestigi literari, mercat i visibilitat

El Premi Planeta de Novel·la és un exemple interessant per estudiar la relació entre cultura, prestigi i indústria editorial.

Creat el 1952 per José Manuel Lara Hernández, el premi va néixer amb l’objectiu declarat de donar a conèixer autors i arribar a nous lectors. Actualment, la seva dotació econòmica i la capacitat de difusió del grup editorial el converteixen en un esdeveniment de gran impacte comercial.

La seva influència es pot analitzar en diferents nivells.

1. Converteix un llibre en un esdeveniment mediàtic.

El veredicte concentra l’atenció de mitjans, llibreries, xarxes socials i lectors. Una obra que potser hauria tingut una trajectòria comercial ordinària passa a formar part de l’actualitat cultural.

2. Transforma el reconeixement en un senyal de qualitat.

Quan un lector no coneix un autor, el premi li proporciona una drecera cognitiva: «Si ha guanyat aquest guardó, probablement val la pena llegir-lo». És un mecanisme comprensible, però no garanteix que l’obra agradi a tothom ni que sigui objectivament superior a altres llibres.

3. Uneix valor cultural i valor comercial.

El premi pot beneficiar el lector, l’autor i l’editorial, però també genera vendes i notorietat per al grup que el promou. Per això, és important distingir entre el valor literari d’una obra, el seu èxit comercial i la seva capacitat per ocupar l’espai públic.

4. Pot influir en la idea de què significa tenir èxit literari.

Si la cobertura cultural se centra repetidament en els mateixos grans premis i best-sellers, el públic pot acabar associant l’èxit literari amb la presència mediàtica, les vendes o el reconeixement institucional. Altres formes de literatura, editorials independents o autors menys promocionats poden rebre menys atenció.

Aquesta és la qüestió rellevant: no cal que hi hagi una manipulació deliberada perquè es produeixi un efecte d’influència. La mateixa estructura de promoció, distribució i cobertura mediàtica pot concentrar l’atenció en unes obres més que en unes altres.

Per analitzar el Premi Planeta amb rigor, doncs, cal examinar qui el concedeix, com es promociona, quina cobertura rep, quines obres queden fora del focus i com es distribueixen els beneficis econòmics i simbòlics. Això permet estudiar els seus incentius sense pressuposar que els seus resultats siguin fruit d’una operació política.

El Nobel de Literatura: el poder de consagrar un autor universal

El Premi Nobel de Literatura funciona d’una manera diferent del Premi Planeta. El concedeix l’Acadèmia Sueca, i el seu procediment inclou nominacions qualificades, una comissió especialitzada, lectura i avaluació de les obres i una decisió final de l’Acadèmia. Les nominacions i les deliberacions es mantenen confidencials durant cinquanta anys.

El Nobel no és només un premi: és una institució capaç de modificar la posició d’un autor dins del cànon literari internacional.

La seva influència opera, com a mínim, de quatre maneres:

• Consagració: converteix un escriptor en una referència cultural internacional.

• Traducció i circulació: pot augmentar l’interès per traduir, reeditar i distribuir la seva obra en altres llengües i mercats.

• Interpretació: les justificacions oficials, les entrevistes i els comentaris dels crítics orienten la manera com s’explica la importància de l’autor.

• Memòria cultural:contribueix a decidir quins escriptors passen a formar part del relat que una època construeix sobre la literatura universal.

Això no significa que el Nobel determini per si sol què llegim o què pensem. Tampoc no demostra que les decisions del jurat responguin a interessos polítics ocults. Però sí que permet plantejar una pregunta legítima: qui té l’autoritat per decidir quines veus representen la literatura universal?

Qualsevol selecció cultural comporta criteris, perspectives i límits. Les decisions del Nobel poden ser objecte de debat sobre la representació geogràfica, lingüística, cultural o de gènere, sense que això invalidi automàticament el mèrit de les persones premiades.

La distinció és important: estudiar les conseqüències culturals d’una decisió no és el mateix que afirmar que coneixem les intencions privades de qui l’ha presa.

 

De la cultura a la política: com es construeix l’autoritat

Els mitjans, les editorials i els premis no influeixen de la mateixa manera, però poden reforçar-se mútuament.

Aquest procés també pot tenir conseqüències polítiques. Les novel·les, els assajos, les sèries i els documentals poden influir en la manera com interpretem la desigualtat, la immigració, el feminisme, la identitat nacional, el poder econòmic o les institucions democràtiques.

Una obra pot humanitzar un col·lectiu que abans apareixia com una estadística; una altra pot normalitzar una determinada visió de l’autoritat o de l’ordre social. Els mitjans poden reforçar aquestes interpretacions quan seleccionen unes obres per comentar-les i n’ignoren d’altres.

Aquesta influència, però, no és mecànica. Els lectors interpreten les obres a partir de les seves experiències, coneixements i valors. Un mateix llibre pot generar lectures contraposades i, fins i tot, reforçar una interpretació diferent de la que sembla proposar.

La recerca sobre agenda-setting, iniciada de manera emblemàtica per Maxwell McCombs i Donald Shaw, ajuda a entendre per què la selecció i la prominència de determinats temes poden influir en les prioritats del públic, encara que no determinin directament les seves opinions.

El problema no és només la censura: és la distribució desigual de l’atenció

Quan pensem en control ideològic, sovint imaginem un govern que prohibeix llibres o un mitjà que difon propaganda explícita. Però la influència cultural també pot actuar de manera menys visible.

No cal prohibir una obra perquè tingui poca repercussió. Pot ser suficient que no rebi distribució, que no aparegui als suplements culturals, que no es tradueixi o que no obtingui els recursos promocionals que permeten arribar a una audiència àmplia.

A l’inrevés, una obra amb una gran infraestructura de difusió pot esdevenir omnipresent sense que el públic conegui els criteris comercials o institucionals que han contribuït a aquesta visibilitat.

Això no vol dir que tota desigualtat de visibilitat sigui censura. Els recursos són limitats i els mitjans, les editorials i els jurats han de seleccionar. La qüestió és si aquests processos són plurals, transparents, independents i oberts a veus diverses.

Per analitzar-los críticament, convé fer preguntes concretes:

• Qui finança, edita, distribueix o promociona el contingut?

• Qui decideix què rep cobertura i què queda fora?

• Hi ha diversitat real de perspectives i procedències?

• El prestigi prové de criteris independents, d’una estratègia comercial o d’una combinació de factors?

• Quines veus no tenen accés als mateixos canals de difusió?

• Els mitjans distingeixen entre informació, crítica, publicitat i contingut patrocinat?

   

Com influeix en el vot les sèries i cinema que es publica?

 

Bob Wilton (Ewan McGregor), un periodista que ha sido enviado a Irak, conoce allí a Lyn Cassidy (George Clooney), un soldado que asegura que ha sido adiestrado para usar su mente como arma. El creador de este revolucionario programa basado en la fuerza de la psique, y que podría cambiar las artes de la guerra, fue Bill Django (Jeff Bridges), que reclutó a hombres con ciertos poderes telepáticos para crear el Ejército de la Nueva Tierra.

• Model explicatiu possible, no una cadena causal inevitable.

Foucault estudia com les institucions, els discursos i les relacions de poder influeixen en la producció i la validació del coneixement. La seva anàlisi no consisteix simplement a dir que tota veritat és una mentida imposada pels poderosos, sinó a investigar quins procediments fan que determinades afirmacions siguin reconegudes com a coneixement legítim.

Aquest esquema descriu un procés possible, no una seqüència inevitable. Les proves, les contradiccions, la crítica i les experiències personals poden modificar-lo en qualsevol fase.

Concepte	Què significa?	Exemple
Veritat factual	Allò que va passar o que es pot contrastar empíricament.	Un document acredita la data d’una decisió.
Coneixement	Allò que podem justificar amb evidències i mètodes adequats.	Diverses fonts independents confirmen un fet.
Construcció social	Procés pel qual les interaccions i les institucions creen o mantenen significats i normes compartides.	Una societat estableix què considera un comportament professional.
Opinió pública	Conjunt divers i canviant d’opinions, percepcions i prioritats socials.	La ciutadania debat quins problemes considera més urgents.
Propaganda	Comunicació orientada a influir en actituds o comportaments, sovint mitjançant selecció interessada, simplificació o manipulació.	Una campanya difon missatges esbiaixats per afavorir una causa.

Com es relaciona tot això amb els algoritmes, els bots i la IA?

En l’entorn digital, aquests mecanismes poden amplificar-se. Els algoritmes recomanen continguts segons diversos senyals; les plataformes distribueixen visibilitat; els bots poden simular activitat o suport social, i la IA pot facilitar la producció massiva de missatges.

Així, un llibre, un autor o una interpretació cultural poden adquirir notorietat per una combinació de prestigi institucional, cobertura mediàtica, publicitat, recomanacions automatitzades i activitat a les xarxes.

Cal distingir, però, entre popularitat, prestigi i veracitat. Que un contingut sigui molt compartit no demostra que sigui representatiu de l’opinió pública; que una obra guanyi un premi no converteix totes les interpretacions que se’n fan en fets; i que un autor aparegui sovint a les xarxes no implica necessàriament una campanya coordinada.

La pregunta útil no és només qui controla un missatge, sinó també quins mecanismes fan que alguns missatges circulin més que altres i quins incentius sostenen aquesta circulació.

 

Qui decideix què mereix la nostra atenció?

Els mitjans, les editorials i els premis literaris formen part de les institucions que organitzen la visibilitat cultural. No determinen de manera absoluta què pensa la ciutadania, però poden influir en els temes que entren al debat, les veus que adquireixen autoritat i les idees que es converteixen en referències compartides.

Aquesta capacitat pot enriquir la societat quan descobreix obres valuoses, dona veu a experiències ignorades i facilita el debat. També mereix escrutini quan la concentració de recursos, la manca de pluralitat o els interessos comercials redueixen la diversitat de perspectives accessibles.

La qüestió de fons és democràtica: no només hem de poder expressar lliurement les nostres idees; també hem de poder accedir a una pluralitat real d’idees perquè la nostra opinió es formi amb autonomia.

La influència cultural no necessita dir-nos què hem de pensar. De vegades, n’hi ha prou que ens mostri repetidament què és important, qui és digne de ser escoltat i quines idees mereixen ocupar el centre de la conversa.

Què són els patrons obscurs?

Els patrons obscurs (dark patterns) són tècniques de disseny d’interfícies digitals que aprofiten els mecanismes psicològics i els hàbits de les persones per orientar-les cap a determinades decisions, sovint en benefici de la plataforma o de qui la controla, i en detriment dels seus interessos.

Es poden trobar en webs, aplicacions, xarxes socials, comerç electrònic, subscripcions digitals i també en entorns de comunicació política.

La clau és que no es tracta simplement de dissenyar una interfície atractiva o persuasiva. Es tracta de dificultar una elecció lliure i informada mitjançant l’engany, la pressió, l’ocultació d’informació o obstacles deliberats.

 

Exemples de patrons obscurs:

 

Com funcionen psicològicament els patrons obscurs al relat de les xarxes socials, amb els influenciadors, editorials, empreses, escoles i als mitjans de comunicació?

Els patrons obscurs aprofiten mecanismes cognitius habituals:

• Biaix per defecte: tendim a mantenir l’opció que ja està seleccionada.

• Pressió temporal: la urgència redueix el temps disponible per reflexionar.

• Fatiga decisional: com més passos i obstacles hi ha, més probable és que abandonem o acceptem l’opció fàcil.

• Aversió a la pèrdua: ens preocupa més perdre una oportunitat que no pas obtenir un benefici equivalent.

• Pressió social: podem interpretar que una opció és millor perquè sembla que tothom l’escull.

Aquests mecanismes no són necessàriament manipuladors per si mateixos.

El que importa és com es dissenya l’experiència i si facilita o dificulta que la persona decideixi lliurement.

 

Quina relació tenen amb els algoritmes, la IA i el vot?

Aquí és on el concepte es torna especialment interessant per al màrqueting polític.

La distinció és important: els patrons obscurs manipulen la manera com es presenta una elecció; els algoritmes condicionen la distribució de la informació; els bots poden simular suport social; i la IA pot personalitzar els missatges persuasius. Són mecanismes diferents que poden coincidir en una mateixa estratègia.

Estan prohibits els patrons obscurs?

No tots els patrons obscurs són automàticament il·legals, però determinades pràctiques poden vulnerar la normativa europea.

• El Reglament general de protecció de dades (RGPD) exigeix que el consentiment sigui lliure, específic, informat i inequívoc quan aquesta és la base jurídica del tractament.

• El Reglament de serveis digitals (DSA), en el seu article 25, prohibeix als proveïdors de plataformes en línia dissenyar, organitzar o gestionar les seves interfícies de manera que enganyin o manipulin els usuaris o perjudiquin substancialment la seva capacitat de prendre decisions lliures i informades.

• La normativa de protecció dels consumidors també pot ser aplicable quan aquestes pràctiques constitueixen accions o omissions comercials deslleials.

La qualificació jurídica depèn del cas concret, de la pràctica i de la normativa aplicable.

 

Com detectar patrons obscurs?

Abans d’acceptar una decisió digital, pregunta’t:

1. Puc rebutjar aquesta opció amb la mateixa facilitat amb què puc acceptar-la?

2. M’estan pressionant perquè decideixi ràpidament?

3. Hi ha costos, condicions o conseqüències que no es mostren clarament?

4. Estic escollint lliurement o simplement segueixo l’opció que m’han posat més fàcil?

5. Puc comparar alternatives i entendre qui es beneficia de la meva decisió?

La idea fonamental: no tota persuasió és manipulació. El límit es comença a creuar quan el disseny deixa d’ajudar-nos a decidir i passa a explotar les nostres limitacions per conduir-nos cap a una decisió que potser no hauríem pres amb informació clara i llibertat real.

I, en política, això obre una pregunta especialment rellevant: si el disseny d’una interfície pot condicionar com comprem, acceptem galetes o contractem serveis, fins a quin punt pot condicionar també com interpretem la informació política i com ens formem una decisió de vot?